‘Déjà-vu’!

Recital de Piotr Beczala

Intèrprets: Piotr Beczala, tenor, i Sarah Tysman, piano.

Autors: Donaudy, Wolf-Ferrari, Respighi, Tosti, Verdi i Puccini. Lloc i data: Palau de la M. (13/V)

Piotr Beczala va tornar a Barcelona i va aixecar el públic del Palau de la Música Catalana com només els grans divos saben fer-ho.

Va ser el tercer recital del tenor polonès a la sala modernista de Barcelona des que va debutar aquí el març del 2017 i una forta sensació de déjà-vu deu haver sentit més d’un espectador perquè, efectivament, repetia gran part del programa, mateix ordre, peces i pianista que a la seva última actuació el febrer del 2018.

Una llàstima perquè, com explica a la seva última entrevista amb La Vanguardia, si li haguessin demanat hauria presentat un altre programa, ja que acaba de gravar un cedé amb música de Txaikovski i Rakhmàninov. Un malentès artístic que tot i això no va truncar un recital de qualitat in crescendo.

Beczala podria sentir-se el millor tenor del món i raons no li’n faltarien: cant extravertit, timbre brillant, seguretat sorprenent en el registre agut, tècnica impecable i emissió generosa i homogènia. Va demostrar amb intel·ligència i habilitat l’ús dels seus recursos, amb una pausa d’un solo de piano no anunciada al recital, en què una correcta Sarah Tysman va tocar Granada d’Albéniz.

Les cançons de Donaudy, Respighi i Tosti li van servir per escalfar, millorar l’expressió del fraseig i animar un públic absort davant la bellesa d’una veu de tenor que no ha perdut qualitat ni facultats en els més de vint anys que fa que el tenor és a l’elit del cant.

De fet, el recital va ser una classe magistral de com cuidar l’instrument i dosificar-lo per arribar al final més exigent amb les tres àries de les òperes previstes: Un ballo in maschera i Luisa Miller de Verdi i Tosca de Puccini.

El timbre bronzí captivador del polonès el combina amb una articulació amb tendència a obrir vocals i subratllar la projecció, sempre presenti, incisiva i solar. Certs manierismes i appoggiatura a les cançons italianes es van aclarir amb el repertori on va regnar amb autoritat. Explosiu al Riccardo verdià, va eliminar amb intel·ligència el recitatiu a l’encesa ària de Rodolfo i va finalitzar exultant amb Recondita armonia. L’energia del públic i la generositat del tenor van florir en tres bisos: E lucevan le stelle de Tosca i Sole e amore de Puccinii Come un bel dì di maggio d’Andrea Chénier.