La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ningú no perd com perd el Barça
S’ha acabat. El Barça va perdre ahir la Lliga amb una derrota que confirma el diagnòstic de les últimes jornades: un empat contra el Llevant, una derrota contra el Granada i una altra contra el Celta. La diferència entre el Barça i els altres equips amb possibilitats de competir pels títols no és la manera com guanya sinó la manera com perd. Allà on altres no defalleixen o mantenen el múscul competitiu el Barça perd consistència i compromís defensiu, es fragmenta i acaba amb una estructura invertebrada i impotent. Messi centralitza els encerts i les mirades però ja no té una bateria omnipresent ni socis amb l’ascendent tribal de Suárez.
La cultura pròpia del barcelonisme amplifica la dissonància del joc i del resultat i eleva el dramatisme de les derrotes als mateixos nivells irrespirables de l’eufòria quan es guanya. Segur que la psicologia deu tenir respostes per explicar el fenomen. Però igual que les pel·lícules de terror en què els espectadors sabem que els adolescents no haurien de baixar al soterrani, cada vegada que un rival ataca, tant se val si per les bandes o pel centre, les possibilitats d’encaixar un gol es multipliquen.
¿I al davant? Ahir l’equip va acabar jugant amb Trincão, Braithwaite i Pjanic, fills del bartomeuisme i partícips d’una planificació que hauria de ser portada als tribunals. Semblava la contrasenya d’accés a un ordinador anacrònic i defectuós. El més trist és que les últimes jornades del campionat han devaluat tot el que s’havia aconseguit en una temporada molt dura i accidentada. La llavor d’il·lusió, que es podia permetre el luxe de renunciar a grans objectius, s’ha congelat i, emparades per la meritòria resplendor de la copa, les il·lusions generades per la presència de molts joves al primer equip han quedat relativitzades per les evidències.
La manera com s’ha dilapidat aquest actiu ens retorna no al punt de partida, que era catastròfic, però sí a una zona d’inquietud justificada. Ni els esforços propagandístics ni la legítima quarantena decretada amb l’arribada de Joan Laporta han aconseguit evitar una agonia que ens situa davant del mirall. ¿Pot ser que els nostres arguments i interpretacions siguin tan estèrils i fràgils com el joc de l’equip? ¿Pot ser que un dia o altre ens haguem d’enfrontar a la situació autèntica del club i de l’equip i no al que ens agradaria que fos? Seria una forma de contagi emocional agreujat per la impossibilitat de manifestar-se a la grada i per la inflació d’interpretacions tècniques, d’una suficiència especulativa que s’acarnissarà en un Koeman que, al final, ha fet el que ha pogut, que és insuficient.
Si com en altres moments de la nostra història, reciclem la decepció en argumentari anti-Koeman o contra algun jugador (ara sembla que li tocarà el rebre a Ter Stegen), ens equivocarem. El que ha passat a la Lliga és que, d’entrada, era una lliga alterada per les circumstàncies i, a més a més, que els altres equips han superat amb més serenor i constància les fases de debilitat i desorientació. En els temps de l’ínclit Tata Martino, quan l’Atlético va guanyar la Lliga al Camp Nou, les reaccions van ser flàccides. El diagnòstic, influït pels efectes secundaris de l’opulència, afirmava que el Barça no mereixia guanyar aquella Lliga. Aquesta no mereix guanyar-la ningú, per això sap tan greu que la feina feta durant la temporada i els encerts acumulats hagin quedat enfosquits per la incomprensible impotència de les últimes jornades.
El més trist és que les últimes jornades han devaluat tot el que s’havia aconseguit en una Lliga molt dura i accidentada