L’‘sterrato’ de Campo Felice corona Bernal com a patró

La pluja és un dels grans aliats d’Egan Bernal. El dia que es va posar líder al Tour de França del 2019 a Tignes plovia a bots i barrals. Tant diluviava que hi va haver despreniments als pendents de les muntanyes i el fang va deixar impracticable la carretera per al pas dels ciclistes. La cursa es va neutralitzar i el colombià, tot i que l’etapa va quedar deserta, es va vestir de groc i el va conservar fins a París.

La pluja va tornar a fer acte de presència als quilòmetres finals de la novena etapa del Giro. Just quan la carretera feia pendent, just quan els grans favorits arribaven a la zona no asfaltada. L’sterrato i el xàfec van acompanyar el primer gran atac de Bernal. Ningú no el va poder seguir. El colombià es va cruspir els dos escapats (Bouwman i Bouchard) i se’n va anar a buscar la victòria a Campo Felice.

Fent memòria dels seus dies de campió del món en bicicleta de muntanya, Bernal va estar com un peix a l’aigua a la terra, que fa relliscar més la roda, i que se li va entravessar a Evenepoel, de qui es va distanciar 10 segons. La diferència va ser més la sensació que el temps.

Bernal va guanyar l’etapa i es va posar la maglia rosa demostrant que ha tornat per la porta gran. Potser per això, a la meta no va poder reprimir les llàgrimes. “No ho puc creure. M’ha costat molt d’arribar aquí. He fet molts sacrificis. Falta molt del Giro, però aquesta victòria i portar el rosa tot i que només sigui un dia, ja fa que valgui la pena”, va dir a punt de plorar, després de no córrer durant cinc mesos, temps en què els eslovens Pogacar i Roglic s’han apoderat del ciclisme.

Si Bernal és l’emoció, l’Ineos, el