Moncho Ferrer, director de programes de la Fundació Vicenç Ferrer

Tinc 49 anys. Vaig néixer i visc a Anantapur. Casat, tenim dues filles. Em vaig llicenciar en Relacions Internacionals al Regne Unit. Crec en una política que lluiti per erradicar el patiment. Hem de treballar perquè en les nostres vides la humanitat sigui el principal valor, pensar en l’altre

No. Però alhora en un camp d’esport no hi havia castes, per això utilitzo l’esport com a eina d’inclusió. Funciona.

Què li va ensenyar el seu pare?

Estava convençut que l’amor pot canviar el món. I jo ho he vist. Quan els meus pares van arribar a Anantapur molts volien que se n’anessin. “Ferrer, ves-te’n d’aquí”, van escriure en un mur, i ell es va fer una foto davant el mur amb les mans a la cintura.

Humor desafiador.

Després de la seva mort van voler erigir-li una estàtua, tot i que ell hagués insistit que no ho fessin. La van col·locar davant aquesta pintada. El dia que la vam inaugurar vaig dir: “L’amor ha guanyat”.

Tenia temps per a vostè?

Sí. Quan vaig començar a treballar en la fundació cada dia m’esperava a casa: “Què has descobert avui?”. Tenia interès en el que jo estava fent. “Que maco!”. Volia saber tots els detalls.

Li va donar algun consell que no oblida? “No tinguis por”, em deia. “Creu en tu i segueix endavant”. Les dificultats han estat enormes, però tenia raó.

La seva ombra, és massa gran?

Ser el fill de Vicenç Ferrer és fantàstic, l’amor que aquí, la casta més pobra de l’Índia, tots li professen, m’ha arribat a mi i m’ha ajudat a ajudar-los a créixer. El consideren un déu, no ho era, però feia part de la seva feina.

Un gran exemple.

Un exemple que el món pot canviar, que la pobresa es pot resoldre. No n’hi ha prou amb tenir bon cor, cal posar en marxa una obra per aconseguir el que ha aconseguit.

Als 12 anys se’n va anar a un internat.

Els meus pares pensaven que si em quedava a Anantapur seria un salvatge. Els primers quatre anys van ser difícils, però em van preparar per sortir de l’Índia i anar a la universitat.

Què li ha ensenyat la vida?

Que és important tenir fe en la societat. Jo crec en el poder de la humanitat, i viure amb aquest esperit t’ajuda.

De desenganys n’haurà tingut.

Molts, però no importa, hem d’agafar les coses bones, el que és bonic del nostre món i estendre-ho. Si fem la nostra part és suficient. Tota tempesta comença per una gota. Aquí hi havia centenars de milers de persones sense esperança, sense futur, i en 40 anys tenen esperança. Un canvi radical.

Què li va dir el seu pare abans de morir? “Moncho, soc molt feliç que siguis aquí”. Ell no em va demanar mai que treballés a la fundació, era la meva decisió, però jo sabia que era un privilegi continuar el que ell havia iniciat.

Les persones rebem el que donem? Molta gent li preguntava al meu pare per què tanta gent col·labora donant els seus diners a la fundació. “És el miracle de donar, deia. Quan dones, reps molt més”. En dono fe.

Ima Sanchís