La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sant Pau passa la safata d’almoines
La catedral londinenca viu per culpa de la pandèmia la pitjor crisi financera en tres segles
La catedral de Sant Pau ha estat construïda i reconstruïda almenys quatre cops, ha sobreviscut al gran incendi de Londres i al bombardeig alemany a la II Guerra Mundial, ha casat Carles i Diana, ha acomiadat Churchill i Thatcher, però ara corre el perill d’haver de tancar portes per falta de diners. O això adverteix el seu diaca, en un crit desesperat d’ajuda. Que ve el llop!
Les finances de l’Església d’Anglaterra, propietària i administradora de l’edifici, ja no eren gaire pròsperes, però la pandèmia els ha donat el cop de gràcia. Els mil turistes que passaven cada hora per la caixa de Sant Pau (17 lliures) i la de l’abadia de Westminster (18 lliures) s’han quedat en tan sols un grapat de visitants perduts que no donen ni per pagar l’electricitat dels monuments, per no parlar del manteniment i els sous dels empleats. Es tracta de la crisi econòmica més gran en tres segles.
El cas de la catedral anglicana, que s’alça des del segle XVII en el punt més alt de la City (districte financer) de Londres, és realment dramàtic. La teulada està podrida i foradada, i els 20 milions d’euros que s’havien de dedicar a arreglarla just abans de declarar-se la pandèmia han estat invertits a pagar sous, en haver desaparegut els ingressos per entrades. Ara mateix només cal fer un tomb per la nau per sentir el degoteig de l’aigua en galledes metàl·liques repartides aquí i allà. I a Londres no para de ploure des de fa deu dies.
S’estima que el turisme no tornarà a ser el que era fins d’aquí almenys cinc anys, quan la pandèmia s’hagi extingit a tot arreu (molts dels visitants de la capital anglesa són asiàtics, africans, australians, nord-americans...), es pugui viatjar amb facilitat (sense tests o quarantenes) i la por d’agafar el virus hagi desaparegut. Ciutats com Londres, que somiaven tenir menys turistes, ara els troben a faltar i posen espelmes i el que calgui perquè tornin als carrers, els teatres, els pubs, els restaurants, els bars, els monuments...
Els ingressos, tant de la catedral de Sant Pau com de l’abadia de Westminster (que estructuralment està millor), han caigut un 90% perquè no es venen entrades. I encara que el Govern els ha donat tres milions i mig d’euros a cadascuna d’uns fons especials de “salvament d’institucions culturals”, els diners només han servit per parar el cop. Sense altres recursos, adverteixen els seus administradors, no tindran més remei que tancar fins que la tempesta hagi passat completament. Les factures de llum i calefacció són descomunals.
El diaca de Sant Pau continua cobrant el sou, però una quarta part del personal ha estat acomiadat, i el famós cor de la catedral (integrat per una dotzena de cantants professionals i 20 nens) també corre perill de ser desmantellat per estalviar. La prioritat és apedaçar la teulada perquè no s’ensorri, una obra faraònica gairebé comparable a la reparació de la seva famosa cúpula, la segona més gran del món després de la del Vaticà, que va durar quinze anys.
L’Església d’Anglaterra és responsable de la gestió de Sant Pau, l’abadia de Westminster i 42 catedrals més a tot el país, però ha esgotat pràcticament totes les seves reserves de diners i a partir de setembre estarà a zero. Comptava amb l’increment del turisme a l’estiu per començar a sanejar les arques, però la desescalada està sent molt més lenta del que esperava, i els turistes continuen sense venir (el corredor aeri amb els Estats Units no s’acaba de muntar i l’aparició de la variant índia del virus ha complicat el panorama encara més). Les generoses donacions en efectiu que feien alguns feligresos també han desaparegut.
La catedral, en les seves diferents versions, fa més de mil quatre-cents anys que és a la seva actual ubicació. L’actual va ser creació del famós arquitecte Christopher Wren (enterrat a la cripta juntament amb Wellington i Nelson) entre els anys 1675 i el 1710. Durant el blitz alemany, Churchill va donar l’ordre de salvar Sant Pau com fos, pensant que la destrucció hauria estat un cop terrible a la moral col·lectiva. Les bombes van caure al voltant –una de 2.000 quilos a només deu metres d’una de les entrades–, però miraculosament va quedar intacta per casar Carles i Diana (encara que el matrimoni acabaria com el rosari de l’aurora), per rebre Martin Luther King i per enterrar amb tots els honors Churchill. Ara necessita una nova intervenció, no tan divina com humana. Diners del Govern, vaja.
“Salveu Sant Pau com sigui”, va ordenar Churchill durant el bombardeig alemany de la II Guerra Mundial