La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quatre vaques i una més per a l’avió
Entre els que han saltat la tanca hi ha marroquins que no tenen feina per la covid
Quatre vaques per a la pastera i una per a l’avió. Al desembre el marroquí Medi va abandonar el seu poble de Kenitra, a tres hores al sud de Ceuta, després que la seva família vengués cinc caps de bestiar per costejar el seu viatge clandestí a Espanya. Tenia un pla: amb els diners dels primers quatre animals pagaria la travessia per mar a les Canàries, i amb el cinquè, el vol a la Península. Ho va fer empès, va explicar, per l’impacte econòmic de la pandèmia al sector del turisme o del comerç. “La meva família ho passa molt malament. El virus ens ha portat una crisi econòmica molt dura i només hem sobreviscut perquè el meu germà ens ha enviat diners des de Catalunya. Ara em toca a mi”. La seva història era la de molts. Cada dia joves marroquins de tot el país de ciutats satèl·lit de Casablanca o Marràqueix com Beni Melal o El Kelaâ des Sraghna arribaven a la ciutat sahrauí de Dakhla en espera de la crida del traficant per sortir. La situació es va desbordar. L’últim any i mig 30.000 persones han arribat clandestinament a les Canàries, més de la meitat marroquins. Tot i que el perfil d’aquests migrants té diferències amb els que han creuat Ceuta les últimes hores, sí que hi ha un denominador comú: la desesperació per la pandèmia. Més enllà del context polític i l’ús de la migració com a eina de pressió per part del regne del Marroc, la dimensió del que ha passat a Ceuta evidencia l’enorme forat que ha obert la covid a les butxaques dels més humils al Marroc, que pateix la primera recessió des del 1995. En el cas de les ciutats autònomes espanyoles, el tancament de fronteres ha deixat en una situació límit milers de famílies marroquines que viuen de l’intercanvi informal de mercaderies, i a Castillejos,
localitat d’on provenien els primers que van creuar la tanca de Ceuta, els últims mesos han tingut lloc manifestacions de descontentament.
Per Blanca Garcés, experta en migracions del Barcelona Centre for Internacional Affairs (CIDOB), “el tancament de fronteres ha afectat no només portadors, sinó també treballadors del sector serveis, domèstic o de més qualificació. Tota aquesta economia transfronterera ha quedat paralitzada amb el confinament i ha afectat els habitants de la regió. Aquests són els primers que han començat a arribar, però després, amb el rumor que la policia marroquina no actuava, s’han començat a organitzar des d’altres zones”.
El camerunès Fono Kamga, atrapat des de fa mesos a Dakhla, va confirmar ahir a aquest diari que grups de subsaharians es dirigeixen al nord. “Tots els meus amics van cap a Ceuta per passar; va córrer la veu fa dies que passaria alguna cosa i molts ja han sortit”.
El context social apunta a una situació explosiva. Si els joves marroquins ja tenien moltes dificultats per accedir al mercat laboral i poques expectatives de futur, la seva situació ha empitjorat amb la pandèmia. I no només per la xifra –els primers tres mesos del 2021 l’atur es va situar en 1,5 milions, 300.000 més que abans de la pandèmia–, sinó per l’on i el qui. Les xifres més altes d’atur al Marroc es concentren en zones urbanes i especialment a la universitat: un 20% dels graduats universitaris no tenen feina.