Europa es mira i ens mira

Els alemanys estan convocats a les urnes per renovar el Bundestag el 26 de setembre i les dues voltes de les presidencials franceses seran l’abril i el maig del 2022. Angela Merkel se’n va i Emmanuel Macron, un líder sense partit que va derrotar Marine Le Pen el 2017, tornarà a enfrontar-se en segona volta, segons els sondejos, amb la mateixa líder de l’extrema dreta. La filla de Jean-Marie Le Pen s’ha desprès del nom del Front Nacional que va encunyar el seu pare i es presenta ara amb la denominació Reagrupament Nacional i amb alguns retocs ideològics presumint de ser el partit dels obrers de França.

Totes les eleccions són importants, però els resultats d’Alemanya i França en els propers dotze mesos marcaran els corrents de fons que solquen la política europea, després de les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia i després dels debats al voltant dels moviments migratoris que mantenen vulnerables les fronteres externes europees.

Una vegada consumat el Brexit, el nucli central de la Unió Europea serà el que es determini a París i Berlín. Són els dos països que poden garantir, entre moltes altres coses, la fortalesa i continuïtat de l’euro i els que recuperin l’efectivitat del lliure moviment de persones en l’anomenat espai Schengen. Itàlia, els Països Baixos i Bèlgica són peces de suport imprescindibles però no determinants. Els escandinaus van al seu aire però sense sortir de l’espai central europeu mentre que quatre dels estats d’Europa central i de l’Est –Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia– pretenen cada un a la seva manera desvirtuar els tractats de la Unió. Els tres països bàltics s’aferren a Brussel·les com a garantia per frenar la temptació, sempre pròxima, d’absorbir-los novament de la Rússia de Putin, que en l’intent de recuperar l’imperi perdut va usurpar Crimea el 2014 i alimenta la dissidència russa a les dues províncies orientals del Donbass ucraïnès.

Espanya és la quarta potència en pes econòmic i polític de la UE i un dels principals receptors dels fons de recuperació de l’anomenada Next Generation, que serien decisius per a la modernització econòmica d’un país que històricament ha estat el de més atur d’Europa.

En aquest sentit són importants les eleccions a Alemanya i França perquè no s’ha de descartar la possibilitat que hi hagi no només un canvi de canceller i de president sinó també de partits amb noves idees a Berlín i París. Els sondejos a Alemanya, quatre mesos abans dels comicis, indiquen que una altra dona, Annalena Baerbock, podria succeir Merkel al capdavant dels Verds, que, aliats amb els socialdemòcrates i els liberals, enviarien la CDU/CSU a l’oposició. Això només són prediccions que caldrà veure.

El Reagrupament Nacional de Marine Le Pen va al davant en els sondejos encara que serà difícil que aconsegueixi vèncer en la segona volta, en què el 2017 va ser derrotada per Macron i el seu pare ho va ser per Chirac el 2002. Però no s’ha de descartar cap eventualitat.

En aquest context penso que el Govern de coalició presidit per Pedro Sánchez, si vol sobreviure fins al 2023, ha de tenir més sintonia amb Brussel·les i també amb els governs que sorgeixin a Alemanya i França els propers mesos. Europa es mira a si mateixa i ens mira per ajudar-nos a sortir de la crisi real que vivim, però a canvi imposarà un mínim de condicions perquè 140.000 milions d’euros no es lliuren per salvar un govern sinó per emprendre les reformes que el país necessita per ser més competitiu en una era nova.

Els tics antieuropeus al si de la coalició de Govern de Pedro Sánchez ens poden costar un disgust a tots. Hi pot haver discrepàncies però no divergències cara enfora. És simptomàtic també que en el pacte per formar govern a Catalunya s’hagi parlat més del repartiment de càrrecs que del repte que tenim per adaptarnos a les exigències europees i rebre els corresponents fons de cooperació.

Per rebre els fons de cooperació europeus cal estar molt més en sintonia amb la UE