Presoners del relat

Vam aprendre a la facultat que, en economia, com en tants altres àmbits de la vida, allò que s’assumeix com a real acaba sent real, amb les seves conseqüències. El pànic dels inversors davant una caiguda borsària enfonsa el preu de les accions, com la por dels impositors a la falta de liquiditat dels bancs acaba posant en risc la seva tresoreria. També en política sabem, almenys des que Plutarc va aconsellar el jove Menèmac com arribar a ser un bon polític, que les coses no són com són, sinó com sembla que són, una asseveració tan cínica com precisa, si més no a curt termini. Potser justament per la constatació que aquest prejudici està arrelat en allò més profund del nostre comportament, podem explicar la proliferació de polítics que lluny de ser juristes, executius o filòsofs són ni més ni menys que... periodistes. A escala local, Isabel Díaz Ayuso i Carles Puigdemont hauran estat els més emblemàtics del moment. La presidenta de la Comunitat de Madrid va forjar la seva carrera com a community manager d’Esperanza Aguirre i del seu gos. Puigdemont, com a redactor del diari El Punt, a Girona.

El problema de confiar el govern dels afers públics a un periodista és que, per disciplina, aquest tipus de perfil en general està convençut que, en el món polític, imposar l’hegemonia del teu relat està més en l’origen de l’èxit que la teva pròpia gestió. Això sense menysprear el tòpic universitari que diu que no permetis mai que la veritat comprometi una bona història. Així doncs, no ha d’estranyar la grotesca campanya electoral que hem presenciat aquestes últimes setmanes a Madrid, on tots simulaven estar en una guerra a mort entre comunisme i llibertat, o el vodevil encara més vergonyós (per irreal) de les negociacions per formar govern a Catalunya.

Tot va començar el 2017, quan el Govern de la Generalitat es va acostumar a la mala pràctica de pensar una cosa però afirmar-ne la contrària. Ningú amb el cap ben clar no creia que de la consulta de l’1 d’octubre es podia desprendre un mandat per declarar la independència, però així es deixava entendre als fidels en les tertúlies de les xarxes socials. Tampoc ningú no va donar credibilitat en cap moment al ple del 27-O, tan cert com que a Twitter i als mitjans militants la retòrica va imposar allò del “primer dia de la república”. El problema és que, com ha recollit magistralment la sèrie produïda per Mediapro sobre aquells dies, emesa per TV3 els diumenges a la nit, aquell moment històric va ser compatible amb el fet que el dilluns següent tothom anés tranquil·lament a treballar, els metges a la consulta, els mestres a l’escola i els polítics independentistes al cotxe oficial constitucional. I aquí pau i després glòria.

El més greu és que lluny de prendre consciència de la insostenibilitat de tensar en excés la contradicció entre el real i l’imaginari, en l’última negociació els dos grans partits independentistes han mantingut el pols per capitalitzar un compromís maximalista, que en privat ja fa mesos que tothom dona per amortitzat. Que si ve la república, que si el col·lapse dels Borbons és imminent, que si som el 52%, són tan sols alguns dels inesgotables jocs efectistes de mag de tercera, que encara que tenen menys recorregut que la metxa d’un petard de revetlla continuen cuejant a l’àgora independentista. Em temo que la negociació del nou govern a Catalunya també ha estat presonera d’aquest mal costum, a risc de sortir-los car als de Junts.

Perquè el que no és correcte és que els gairebé 200 directius i assessors a sou del partit postconvergent admetessin en privat que era impensable renunciar a la feina, que les negociacions sens dubte acabarien bé i que, tot i això, en públic mostressin les seves reserves sobre el patriotisme d’ERC, sobre la conveniència de centrar-se i renunciar a la confrontació amb l’Estat. Tant han jugat amb l’amenaça que ve el llop, que al final les ovelles s’han fet grans i ja s’ho prenien a conya. No és estrany, doncs, que els d’ERC s’hagin atipat d’haver de suportar com en privat els deien que no hi havia motius per preocupar-se i que de cara a la parròquia Junts procurés sostenir un discurs resistencialista.

ERC i Junts van anar a les eleccions amb dos programes inequívocament independentistes però amb una marcada diferència: el realisme dels primers i l’aposta per la confrontació dels segons. Com que no és possible ser alhora conciliador i rupturista, ara que formar govern sembla resolt, ha arribat el moment d’imposar la coherència argumental i, tal com reclamen amb insistència els ciutadans, centrar-se a governar bé, si pot ser recuperant l’hàbit de dir les coses pel seu nom. Això o resignar-se a reviure allò de la primera sortida del Quixot, que, pensant-se que enfilava gegants, es va clavar una patacada contra els molins que encara ressona pels camps de Castella.

Ha arribat el moment d’imposar la coherència argumental i centrar-se a governar bé

ALBERT GEA / REUTERS