Adeu a un geni de la música italiana

L’enigmàtic artista mor als 76 anys

En aquest moment tan trist per als qui hem estimat Franco Battiato, cadascú el recordarà cantussejant alguna cançó en especial. La meva és Prospettiva Nevski, on el sicilià es va servir d’una delicada melodia per evocar velles amb rosari i Stravinski, orinals sota el llit i un a la seva estimada mare: segons algunes interpretacions, a part de dedicar-li La cura (1997) –una obra mestra sobre l’amor universal–, va fer restaurar la capella de casa seva en honor seu.

“Un artista culte i refinat que amb un estil musical inconfusible fruit d’un intens estudi i una febril experimentació va fascinar un gran públic més enllà de les fronteres nacionals”, va assenyalar el president de la República, la màxima autoritat italiana, Sergio Mattarella. Des de primera hora del matí les xarxes es van omplir d’elogis de polítics, músics i celebritats, des de Laura Pausini fins a Vasco Rossi. La paraula més repetida era “mestre”.

Nascut el 1945 a la província de Catània, després de la mort del seu pare Battiato es va traslladar a Milà, la capital econòmica i artística del país, la primera meitat de la dècada del 1960, per començar una carrera com a professional al món de la música que es convertiria en una de les més prolífiques d’Itàlia. Va tenir una vida polifacètica, i a més de músic va ser escriptor, guionista i es va atrevir amb la pintura firmant amb pseudònim. Es va estrenar com a director de cinema amb Perduto amor (2003) i el seu segon llargmetratge, Musikanten (2006), va abordar els últims anys de Beethoven. Durant un temps va ser conseller regional a Sicília, però va ser acomiadat al cap de sis mesos perquè va dir que els polítics italians eren “putes disposades a fer qualsevol cosa”.