Primera persona

La primera persona del singular s’ha convertit en un problema polític, a més d’estètic i narratiu. Des dels seus orígens, la literatura i la resta de les arts es van consagrar a l’altre, al diferent d’un mateix: el món, els déus, els grans personatges, la ficció. També ho van fer durant la major part de la seva existència les tecnologies mimètiques: la fotografia, el cinema, la televisió. Però en la nostra època moltíssims dels llibres que capten més atenció parlen sobre les experiències i els traumes del jo. I la iconosfera està dominada per la selfie, el vídeo youtuber i altres formes de l’autorepresentació.

Un dels millors assajos que he llegit recentment sobre el tema és gràfic: No siento nada (Reservoir Books), de l’historietista sueca Liv Strömquist. A partir del pensament d’Eva Illouz, Byung-Chul Han o Slavoj Zizek, el còmic explora les dificultats de l’amor en una època en què intentem racionalitzar tots els nostres vincles i en què invertim una quantitat extraordinària de desig en la nostra pròpia subjectivitat. Com ens podem enamorar dels altres si estem tan perdudament enamorats de nosaltres mateixos? Per què hem d’invertir la nostra energia creativa a explicar les vides dels altres, si el que realment ens ve de gust és compartir el nostre avortament o la nostra depressió o la nostra fugida al món rural, i sabem que existeix un mercat favorable per al jo, jo, jo?

Després de gaudir les novel·les gràfiques anteriors de Guy Delisle (Shenzhen, Pyongyang, Crónicas birmanas, Crónicas de Jerusalén), he llegit amb aquesta consciència crítica el nou

En la nostra època molts dels llibres que capten més atenció parlen sobre les experiències i els traumes del jo