La Vanguardia (Català-1ª edició)
Joan Margarit clou a consciència la seva obra completa amb ‘Animal de bosc’
El Liceu acull l’homenatge dels amics al poeta de Sanaüja traspassat al febrer
Joan Margarit “es va comprometre a no mentir”, va recordar ahir, a l’acte d’homenatge que es va celebrar al Liceu, el també poeta Luis García Montero. Amics de tots els colors s’hi van aplegar per celebrar la vida i l’obra del poeta de Sanaüja (1938), que va aconseguir, mitjançant un estratagema amb la seva entrada tardana a la poesia en català, identificar-se amb la generació següent. Va rejovenir vint anys, però el càncer se’l va endur, plenament conscient, ara fa tres mesos.
“Desconfiava massa d’ell mateix per deixar coses amagades”, va afirmar l’editor Josep Lluch a la roda de premsa prèvia, en què es va presentar Animal de bosc (Proa / Visor), el seu llibre pòstum. Així doncs, d’aquí a un temps, no hi haurà més llibres de poemes esparsos trobats en un calaix. Margarit era conscient que el temps se li acabava i va voler deixar fet un llibre rodó, uns poemes que clouen els temes que ha desenvolupat al llarg de la seva fructífera carrera, una obra que la va imaginar, així, completa. “Però no el va escriure com si fos un epíleg”, va puntualitzar el crític Jordi Gràcia.
“Als últims temps era conscient que seria el seu últim llibre –detalla Lluch– i li hem d’agrair que endrecés la seva obra”, amb els records d’infantesa i joventut de Per tenir casa cal guanyar la guerra, “que il·lumina la seva obra”, i el 2020 Poètica, “un llibre en què ordena, completa i estructura la seva obra”.
Ara arriba Animal de bosc ,en què “hi ha un homenatge als pròxims –la dona, els fills, els nets– i el primer poema del llibre, que potser va ser l’últim que va escriure, Les dues nevades”, que fan referència a la gran nevada del 1962, quan inicia la relació amb Mariona Ribalta, la Raquel dels seus poemes, i acaba amb aquest hivern “i tanca el cercle”, afirma Lluch. Gràcia afegeix: “Potser tots som animals de bosc, però com ell cap. És potser el títol que millor l’autoretrata. Un animal que lluita constant contra les adversitats i les ganes de viure. Al llibre hi ha la remor de mort, però no és patètic ni trist. És un càntic a la vida intel·ligent, a l’ambició de comprendre”.
A l’acte de record, l’Orquestra Simfònica del Liceu va tocar Beethoven
Margarit “es va comprometre a no mentir”, recorda el també poeta Luis García Montero
i Summertime, amb el fill del poeta, Carles, al saxo. I amb l’adagio de Barber d’acompanyament, nou amics van llegir sengles poemes d’Animal de bosc: Serrat, Pere Rovira, Josep Cuní, Lola Josa, Lluch, Josep Maria Rodríguez, Marcel Riera, Irene Sáez (una estudiant a qui va ajudar amb un treball) i Paco Ibáñez.
“Comprendre és l’única cosa que ennobleix”, diu un dels seus versos. “Ja ho havia dit, però en aquest poema ho diu amb ferocitat i consciència, perquè sap que a les portes de la senectut d’un senyor de 82 anys estem arribant al final. No volia perllongar agònicament una energia que anava minvant. Va tenir una hiperconsciència crítica d’allò que volia ser el llegat més important de la seva literatura, probablement inquiet, com si sabés que, com que faria poc que s’hauria mort, encara podria sentir el que deien del seu llibre”, refereix el crític. “Si un poema no és cruel, no és un bon poema”, deia Margarit.