La Vanguardia (Català-1ª edició)
Carregar-se l’entrenador
Una de les llegendes urbanes del futbol més morboses és la que afirma que els jugadors es carreguen l’entrenador de la manera més cruel, autodestructiva i directa: perdent partits. Em costa de creure que hagi estat la via utilitzada per la plantilla del FC Barcelona per enfonsar Ronald Koeman, però he d’admetre que els jugadors estan fent mèrits per sospitar que també van assassinar John F. Kennedy.
Si hi ha una plantilla autònoma, endogàmica i autosuficient és la del FC Barcelona, que ha imposat la seva llei a tots els directius i entrenadors que se’ls han posat al davant. Les renovacions barra lliure de tots els pesos pesants o les successives fugides de grans tècnics com Guardiola o Luis Enrique avalarien la sospita que ningú no ha pogut posar a ratlla la plantilla.
Tot i això, d’aquí a sospitar que aquests jugadors han preferit llençar la Lliga a continuar una altra temporada amb l’holandès hi va un bon tros. Un bon tros no és, necessàriament, una marató o el camí de Sant Jaume. N’hi ha de cent metres o fins i tot menys. I mentre ningú no s’expliqui o parli clar, tampoc no és delictiu pressentir que han volgut carregar-se a l’entrenador.
Jo em resisteixo a creure que els jugadors siguin tan lamentables. O que prefereixin perdre a guanyar. No em cap al cap, tot i que si un parlés del Reial Madrid i repassés la sortida d’alguns entrenadors –com Benítez o Pellegrini–, potser seria malèvol i donaria per bona la teoria de la conspiració.
L’enfonsament del Barça exigeix explicacions clares, si no el més lògic serà creure que la plantilla ha volgut ‘destituir’ Koeman
El problema del futbol és l’opacitat. Hi ha un pacte no escrit que autoritza els futbolistes a no sentir-se ni ser molestats, de manera que quan diuen que el temps és esplèndid encara que plogui a bots i barrals, donem per bo que l’aigua beneficia el camp, el preu dels aliments de primera necessitat i el medi ambient. Ningú no parla clar i molts són capaços de deixar anar la més tòpica explicació –virtuosisme comú als polítics però en grau molt inferior–, per això, a falta d’explicacions, neixen, creixen i perduren els rumors.
L’enfonsament del FC Barcelona en el tram final de la Lliga mereix una explicació clara, substancial i que no prengui per idiota l’aficionat. No es tracta del judici final, però sí d’aclarir aquesta davallada i les poques ganes mostrades per guanyar, precisament quan poques setmanes enrere havien destacat per un esperit indòmit que va evitar, entre d’altres, l’eliminació a la Copa del Rei.
Si ens quedem ara amb el “cal girar full i continuar treballant”, si ni president, entrenador ni pesos pesants donen les explicacions que han de donar, potser un serà el primer –com un exdirectiu amic– a creure que els jugadors han volgut carregar-se el míster. Així de descarnat.