La Vanguardia (Català-1ª edició)

La pols de Gaza arriba a Rabat

Actes propalesti­ns al Marroc entelen el restablime­nt de relacions amb Israel

- JORDI JOAN BAÑOS Istanbul. Correspons­al

La polseguera de Gaza ha arribat fins al Marroc, a l’altre costat de la tanca de Ceuta. Fa tot just uns mesos, Mohamed VI va haver d’imposar-se a l’opinió pública i al seu propi cap de Govern islamista, a fi de restablir relacions diplomàtiq­ues amb Israel.

La suspensió, el 2000, havia estat causada per la segona intifada, provocada al seu torn pel passeig d’Ariel Sharon per l’esplanada de les Mesquites. Vint-iun anys després, les dures càrregues policials al mateix escenari de Jerusalem, empitjorad­es després per les imatges de destrucció a Gaza, estan exigint grans equilibris a Rabat.

Diumenge a la tarda, trenta-sis hores abans de la imitació de la marxa verda a Ceuta, els titulars al Marroc eren uns altres. Seixanta ciutats es manifestav­en “per l’alliberame­nt de Palestina” i “per l’abolició de la normalitza­ció”. Tot plegat després que el Govern desistís de prohibir-les com fins poc abans, amb arguments sanitaris.

L’ambaixador israelià va abandonar Rabat dissabte “per motius personals”, però Israel segueix de prop els esdevenime­nts del Marroc. Ni més ni menys que deu dels 34 ministres de Benjamin Netanyahu han nascut al Marroc o són fills de marroquins. Aryeh Deri, d’Interior, va néixer a Meknès. Amir Peretz, d’Economia, a Bejaad. L’estrella ascendent del Likud, Amir Ohana, de Seguretat Interna, és fill de marroquins, com Rafi Peretz, David Amsalem, Miri Regev, Orly Levy, Michael Biton, Merav Cohen i Miki Zohar.

També és fill de marroquins el comandant Eliezer Toledano, al comandamen­t de l’actual campanya contra Hamàs a Gaza.

Mentrestan­t, els drons subministr­ats per Israel posen a la diana els moviments del Front Polisario. Precisamen­t, l’argument utilitzat pel ministre d’Exteriors marroquí –amb deu anys a l’ONU– per treure de l’armari la relació amb Israel és que el tracte comportava el reconeixem­ent de “la marroquini­tat del Sàhara Occidental” pels Estats Units.

Poc abans, en plena ressaca del que s’ha batejat com a acords d’Abraham, la Unió dels Emirats Àrabs obria un consolat a Al-Aaiun.

Després de Bahrain i el Sudan, el Marroc va firmar.

Tot això, malgrat les manifestac­ions de l’any passat al Marroc en contra de la “traïció” a la tradiciona­l posició panàrab, que supedita la normalitza­ció a la creació de l’Estat palestí.

La polseguera de Gaza ha arribat fins al Marroc. Però molt abans, als anys cinquanta, un quart de milió de jueus marroquins van arribar fins a les portes de Gaza, ocupant les localitats de les quals havia estat escombrada –en direcció a Gaza– la població palestina.

Avui són almenys tres vegades més, el segon país més àmpliament representa­t a Israel després de Rússia. Al Marroc han quedat tot just tres mil sefardites, encara que alguns siguin tan rellevants com el conseller de Mohamed VI, André Azoulay, pare de la directora general de la Unesco.

Als municipis més exposats als projectils, com Asderot, Ascaló o Beer Sheva, la majoria de la població és mizrahim, és a dir, jueus originaris de països àrabs i musulmans.

La innovació, però, és que, després de setanta anys d’ocupar una posició subalterna en la societat d’Israel –un Estat fundat per asquenazit­es d’Europa Central, amb més nivell educatiu–, una part substancia­l ha progressat. I ho ha fet fent bascular a la dreta la Knesset.

Com a minoria relativame­nt desfavorid­a, els mizrahim són també els que més sovint viuen en ciutats mixtes. Darrere el crit de guerra de “mort als àrabs”, hi ha sovint joves amb pares i avis que a casa parlen àrab.

La ferotge especulaci­ó immobiliàr­ia fa que aquests, juntament amb una minoria encara més pobra, els ultraortod­oxos, siguin els llogaters més habituals de colònies subvencion­ades en la línia del front de l’ocupació.

Shas, el partit religiós dels mizrahim, és un bastó recurrent per a les majories de Netanyahu, que és asquenazit­a. Però la seva pròpia base electoral es troba en els jueus orientals.

Encara que Gaza no ha desencaden­at la marxa sobre Ceuta, l’ha feta convenient. Segons Muhammed Charef, director d’un observator­i de migracions, l’obertura de fronteres és una jugada amb diversos països al darrere.

I cobreix l’esquena d’un primer ministre, Saadeddin alOthmani, que sobre el paper és islamista i camina sobre brases per la qüestió palestina. Mohamed VI, conscient del moment, ha compensat amb la tramesa de dos avions d’ajuda a Gaza.

Finalment, el Marroc té moltes esperances en les inversions d’aquests fills pròdigs, que només esperen vols directes. El portal immobiliar­i Mubawab assegura que el trànsit procedent d’Israel “s’ha quadruplic­at”, encara que les compres esperen que la pols reposi.

CONTRA EL POLISARIO Un de cada tres ministres a Israel ha nascut al Marroc o és fill de marroquí

CONTRAPROG­RAMACIÓ Seixanta ciutats es manifestav­en per Gaza dos dies abans d’obrir la ruta a Ceuta

 ?? MOSA’AB ELSHAMY / AP ?? Manifestan­ts marroquins corejant consignes i onejant banderes palestines en una protesta contra Israel, diumenge passat, davant el Parlament, a Rabat
MOSA’AB ELSHAMY / AP Manifestan­ts marroquins corejant consignes i onejant banderes palestines en una protesta contra Israel, diumenge passat, davant el Parlament, a Rabat

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain