La Vanguardia (Català-1ª edició)
La pols de Gaza arriba a Rabat
Actes propalestins al Marroc entelen el restabliment de relacions amb Israel
La polseguera de Gaza ha arribat fins al Marroc, a l’altre costat de la tanca de Ceuta. Fa tot just uns mesos, Mohamed VI va haver d’imposar-se a l’opinió pública i al seu propi cap de Govern islamista, a fi de restablir relacions diplomàtiques amb Israel.
La suspensió, el 2000, havia estat causada per la segona intifada, provocada al seu torn pel passeig d’Ariel Sharon per l’esplanada de les Mesquites. Vint-iun anys després, les dures càrregues policials al mateix escenari de Jerusalem, empitjorades després per les imatges de destrucció a Gaza, estan exigint grans equilibris a Rabat.
Diumenge a la tarda, trenta-sis hores abans de la imitació de la marxa verda a Ceuta, els titulars al Marroc eren uns altres. Seixanta ciutats es manifestaven “per l’alliberament de Palestina” i “per l’abolició de la normalització”. Tot plegat després que el Govern desistís de prohibir-les com fins poc abans, amb arguments sanitaris.
L’ambaixador israelià va abandonar Rabat dissabte “per motius personals”, però Israel segueix de prop els esdeveniments del Marroc. Ni més ni menys que deu dels 34 ministres de Benjamin Netanyahu han nascut al Marroc o són fills de marroquins. Aryeh Deri, d’Interior, va néixer a Meknès. Amir Peretz, d’Economia, a Bejaad. L’estrella ascendent del Likud, Amir Ohana, de Seguretat Interna, és fill de marroquins, com Rafi Peretz, David Amsalem, Miri Regev, Orly Levy, Michael Biton, Merav Cohen i Miki Zohar.
També és fill de marroquins el comandant Eliezer Toledano, al comandament de l’actual campanya contra Hamàs a Gaza.
Mentrestant, els drons subministrats per Israel posen a la diana els moviments del Front Polisario. Precisament, l’argument utilitzat pel ministre d’Exteriors marroquí –amb deu anys a l’ONU– per treure de l’armari la relació amb Israel és que el tracte comportava el reconeixement de “la marroquinitat del Sàhara Occidental” pels Estats Units.
Poc abans, en plena ressaca del que s’ha batejat com a acords d’Abraham, la Unió dels Emirats Àrabs obria un consolat a Al-Aaiun.
Després de Bahrain i el Sudan, el Marroc va firmar.
Tot això, malgrat les manifestacions de l’any passat al Marroc en contra de la “traïció” a la tradicional posició panàrab, que supedita la normalització a la creació de l’Estat palestí.
La polseguera de Gaza ha arribat fins al Marroc. Però molt abans, als anys cinquanta, un quart de milió de jueus marroquins van arribar fins a les portes de Gaza, ocupant les localitats de les quals havia estat escombrada –en direcció a Gaza– la població palestina.
Avui són almenys tres vegades més, el segon país més àmpliament representat a Israel després de Rússia. Al Marroc han quedat tot just tres mil sefardites, encara que alguns siguin tan rellevants com el conseller de Mohamed VI, André Azoulay, pare de la directora general de la Unesco.
Als municipis més exposats als projectils, com Asderot, Ascaló o Beer Sheva, la majoria de la població és mizrahim, és a dir, jueus originaris de països àrabs i musulmans.
La innovació, però, és que, després de setanta anys d’ocupar una posició subalterna en la societat d’Israel –un Estat fundat per asquenazites d’Europa Central, amb més nivell educatiu–, una part substancial ha progressat. I ho ha fet fent bascular a la dreta la Knesset.
Com a minoria relativament desfavorida, els mizrahim són també els que més sovint viuen en ciutats mixtes. Darrere el crit de guerra de “mort als àrabs”, hi ha sovint joves amb pares i avis que a casa parlen àrab.
La ferotge especulació immobiliària fa que aquests, juntament amb una minoria encara més pobra, els ultraortodoxos, siguin els llogaters més habituals de colònies subvencionades en la línia del front de l’ocupació.
Shas, el partit religiós dels mizrahim, és un bastó recurrent per a les majories de Netanyahu, que és asquenazita. Però la seva pròpia base electoral es troba en els jueus orientals.
Encara que Gaza no ha desencadenat la marxa sobre Ceuta, l’ha feta convenient. Segons Muhammed Charef, director d’un observatori de migracions, l’obertura de fronteres és una jugada amb diversos països al darrere.
I cobreix l’esquena d’un primer ministre, Saadeddin alOthmani, que sobre el paper és islamista i camina sobre brases per la qüestió palestina. Mohamed VI, conscient del moment, ha compensat amb la tramesa de dos avions d’ajuda a Gaza.
Finalment, el Marroc té moltes esperances en les inversions d’aquests fills pròdigs, que només esperen vols directes. El portal immobiliari Mubawab assegura que el trànsit procedent d’Israel “s’ha quadruplicat”, encara que les compres esperen que la pols reposi.
CONTRA EL POLISARIO Un de cada tres ministres a Israel ha nascut al Marroc o és fill de marroquí
CONTRAPROGRAMACIÓ Seixanta ciutats es manifestaven per Gaza dos dies abans d’obrir la ruta a Ceuta