La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cigales fresques per esmorzar
Milions d’aquests insectes americans emergeixen a l’est dels EUA després de passar 17 anys sota terra
Jack Gondela escodrinya amb mirada experta diversos exemplars de la seva presa potencial, però cap no el convenç. “En busco una de fresca, blanca. Si no, no estarà tendra”, comenta mentre posa els ulls en el tronc d’un auró.
Natural de Maine, en Jack és cuiner i, encara que en la vida ha cuinat moltes llagostes, ahir al matí, mentre passejava per un parc de Washington, buscava un animal més petit i singular: una cigala americana, una varietat única que després de passar 17 anys sota terra està sortint a la llum en massa a diversos estats de l’est dels Estats Units. “Deliciosa”, diu amb satisfacció quan a la fi troba un exemplar del seu gust i, després de treure-li les ales en un gest ràpid, se l’endú a la boca sense pensar-s’ho gaire.
L’aparició de les magicicada septendecim, com s’anomenen en llatí, cigales del faraó o cigales periòdiques americanes, reconeixibles per la mida gran i els ulls vermells, és un fenomen biològic que no deixa ningú indiferent. La notícia que el 2021 milions d’exemplars de cria X –com l’anomenen– emergirien de la terra va ser encaixada per alguns nord-americans com una calamitat més pròpia dels temps actuals. Per d’altres, és una autèntica delícia, literalment en el cas de Gondela, que va conduir deu hores per gaudir-ne.
Les cigales americanes que ara surten a la llum van néixer el 2004, quan George W. Bush estava a la Casa Blanca. S’han perdut les presidències de Barack Obama i Donald Trump i arriben en plena pandèmia, però res d’això no les inquieta ni desviarà del seu objectiu: completar la seva metamorfosi vital després d’anys creixent lentament a les arrels dels arbres alimentant-se amb la saba.
Arribat el moment, s’espera que n’hi hagi fins a tres milions per hectàrea a certes àrees. Quan les temperatures ronden els 17º, les nimfes emergeixen de la terra i es posen sobre troncs i fulles. En unes hores, deixen enrere els exoesquelets, inútils ja, i emergeixen convertides en adultes. Les seves ales són molles i trigaran dies a assecar-se, la qual cosa les fa vulnerables als múltiples depredadors que els amenacen. Després, emprendran el seu objectiu vital final: aparellar-se.
Aquest és el sentit de l’eixordador so que els mascles emetran per atreure les femelles, que mostraran el seu interès fent una mena d’espetec. Al cap de pocs dies de l’aparellament, fet que passarà al principi de l’estiu, ells moriran. Elles també, però abans dipositaran centenars d’ous a les fulles dels arbres. Passat un temps, les nimfes emergiran i cauran a terra com pilotes per ocultar-se en l’arrel de les plantes, on passaran 17 anys. El cicle començarà de nou.
Moltes moren sense arribar a conèixer la carn aliena. Encara que pobles indígenes com els onondaga se les menjaven i alguns xefs ofereixen receptes per cuinar-les, l’aparició de les cigales és un tiberi abans que res per a la fauna salvatge. Matusseres i lentes, cauen com a mosques dels arbres. Els ocells, els esquirols, els óssos rentadors i les tortugues les devoren.
A causa de les temperatures fredes, la seva arribada s’ha fet esperar uns dies més del que s’esperava, però els jardins i voreres d’alguns barris de Washington, un dels epicentres de la cria X, es desperten cada matí coberts per una creixent quantitat de closques buides i les restes d’exemplars trepitjats. El seu alt contingut en proteïnes les converteix en una menja nutrient, també per a gossos i gats.
Als científics encara els queda molt per saber d’aquests cicàdids. Mentre el cicle vital de la varietat que es troba al sud d’Europa dura un any, als Estats Units i el Canadàhi
ha tres espècies més que viuen durant 17 i 13 anys, una longevitat rècord.
Quins mecanismes vitals l’empenyen a sortir de la terra? Per què dins de cada generació ho fan totes alhora? L’aplicació mòbil Cicada Safari, creada pel professor Gene Kritsky, de la universitat Mount St. Joseph (Ohio), permet als usuaris pujar les seves fotos dels insectes amb el seu corresponent geolocalitzador a una base de dades. Desenes de milers de científics aficionats estan participant-hi. El projecte permetrà als entomòlegs conèixer millor els mapes territorials dels insectes així com els efectes del canvi climàtic i la desforestació, el seu gran enemic.
En Jack, el cuiner de Maine, es conforma amb veure-les i degustar-les. Tendres, cremoses... “Em recorda el foie-gras”, comenta després d’endrapar la segona cigala viva del matí a Rock Creek Park, el pulmó de Washington. “Foie-gras amb fulles seques”, matisa.
Els insectes i les seves closques són un tiberi culinari per a altres animals, inclosos alguns humans