La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’home de la discòrdia
Brahim Gali, cap del Front Polisario, és un dels màxims enemics de Rabat
Un home anomenat Brahim Gali ha desfermat la pitjor crisi entre Espanya i el Marroc dels darrers 15 anys. El cap del Front Polisario i president de l’autodenominada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) és un dels màxims enemics de Rabat. Veterà líder militar del moviment independentista, és considerat l’artífex de les derrotes més humiliants del Marroc.
Gali és en un hospital de Logronyo amb una identitat falsa, després d’un pacte entre Algèria i Espanya que havia de ser secret però que va descobrir l’espionatge marroquí. La versió oficial és que és covid i es recupera; d’altres parlen de càncer.
El 2016 es va posar al capdavant del Polisario quan va morir l’històric Mohamed Abdelaziz. Del sector dur, seva va ser la decisió a l’octubre de donar per trencat l’alto el foc i declarar la guerra al Marroc.
També està fora de dubte el seu pedigrí independentista. El 1969, sent soldat de la Policia Territorial, va fundar amb sis joves més el Moviment d’Avantguarda per a l’Alliberament del Sàhara, embrió del Polisario. “Quan ens en vam adonar, ja estaven molt estesos pel territori”, admet el coronel de la Guàrdia Civil retirat Miguel Ángel Ortiz, destinat als serveis d’informació i seguretat.
Va ser detingut amb la resta de la cúpula després de la matança de Zemla, una protesta nacionalista el juny del 1970 que va acabar malament quan la Legió va obrir foc. El 1973 va fugir a Mauritània, des d’on el Polisario va escalar la lluita armada. Dos anys després va participar en la primera reunió amb els espanyols. Segons l’historiador M’Beirik Ahmed Abdalahe, membre del Polisario, allà neix l’antiespanyolisme que se li atribueix: “Va ser el primer engany d’Espanya: es va comprometre a donar la independència mentre pactava el lliurament a Mauritània i el Marroc”.
El 1976 va ser designat ministre de Defensa. Es va forjar el prestigi en la guerra de guerrilles al desert que va fer que Mauritània es rendís i el Marroc acatés la mediació de l’ONU el 1991. Ell veia un error l’alto el foc, creia que amb els marroquins de genolls calia arribar fins al final. És cert que el referèndum d’independència que es va prometre als sahrauís no ha arribat mai.
A Espanya també té enemics. Ortiz, que dirigeix una organització partidària del control marroquí sobre el Sàhara, el responsabilitza de les víctimes espanyoles no només els últims anys de la colònia, sinó també en l’onada d’atacs a pescadors canaris entre el 1977 i el 1987.
El 1999 Gali va ser enviat a Madrid com a delegat del Polisario, però se’n va anar el 2008 quan l’Audiència Nacional li va obrir una causa per genocidi a Tinduf. No havia trepitjat Espanya des d’aleshores. Quan es va saber que era a La Rioja, l’Audiència l’ha citat per una altra denúncia de tortures i ha reobert el vell cas de genocidi. Darrere totes les acusacions, diu el Polisario, hi ha la mà del Marroc.
La guerra no només es combat a les dunes del desert.