Sentit d’Estat

Amb prou feines va durar un dia la treva política que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el líder del PP, Pablo Casado, van pactar dimarts en una conversa telefònica sobre com afrontar la resposta a la crisi migratòria i diplomàtica oberta pel Marroc a Ceuta. Ahir, en la sessió de control al Govern, qualsevol indici de distensió va tornar a saltar pels aires amb dures crítiques del líder de l’oposició a la gestió de l’Executiu, que va qualificar de “caos”, i amb la rèplica contundent del president Sánchez. Mentre d’una banda Casado parlava de “mà estesa” al Govern central, de “lleialtat davant la pitjor crisi migratòria de la nostra història” i de la voluntat del PP de parlar del conflicte “sense acritud”, de l’altra arremetia durament contra el Govern retraient a Sánchez errors diplomàtics, parlant de crònica d’una crisi anunciada i acusant el president de “pèrdua de pes exterior d’Espanya i d’un canvi d’aliats que ens passa factura”. El cap del Govern espanyol no es va quedar enrere en la seva rèplica. Va demanar a Casado que aclareixi si el Partit Popular dona suport a l’Executiu i el va acusar de fer servir qualsevol calamitat per provar de fer-lo caure i de ser deslleial per utilitzar la crisi migratòria per intentar-ho.

I a partir d’aquí, els eterns intercanvis d’acusacions amb arguments ja molt coneguts, com Casado fent servir el tema de l’independentisme per afirmar que Sánchez no pot defensar

PSOE i PP haurien de mostrar més sintonia en conflictes com el de Ceuta

la integritat territorial mentre negocia amb ERC l’autodeterminació de Catalunya, i el president del Govern central replicant que “la dreta no accepta que governa l’esquerra legítimament perquè els va guanyar les eleccions”.

L’oposició té tot el dret i l’obligació de criticar la gestió del Govern . És el seu paper. Però barrejar argumentaris que no tenen res en comú per justificar la seva posició no sembla el millor camí. I en determinades crisis, un Estat ha de mostrar la unitat de les forces polítiques davant un desafiament extern, com és el cas. I la paraula desafiament és la que va emprar ahir el president espanyol. Que es pot criticar la gestió de l’Executiu en to constructiu i apel·lant a la unitat ho va demostrar la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. Sense deixar de retreure a Sánchez que havia comès molts errors, va assenyalar que la classe política espanyola ha d’estar unida “davant l’afront marroquí”. Un suport crític al Govern central davant un problema que afecta la integritat del territori, cosa que cap Estat democràtic no toleraria.

La crispació permanent entre el PSOE i el PP, atiada després de la victòria popular a Madrid, no hauria de ser cap excusa perquè, en temes tan greus com la crisi de Ceuta, totes les formacions polítiques, començant pel partit del Govern i el principal partit de l’oposició, tinguessin sentit d’Estat perquè el país veiés que els seus representants afronten de manera responsable i unida un problema de possibles conseqüències greus.