Eurovisió: més xou que música

Personalment, sempre he associat el festival d’Eurovisió a la celebració i l’expressió d’una llibertat individual disfressada d’una competició entre països que pensen més en la reivindicació cultural que no pas en una pugna més ferotge. Aquest és un anunciat que també cal posar en quarantena, ja que és evident que, des del 1956, l’any que el certamen es va celebrar per primera vegada, el concurs ha passat per diferents fases en una evolució constant que ens ha portat a l’època actual. Ara el festival no té res a veure amb aquells primers anys, amb uns decorats senzills que compartien tots els participants i que tenien una orquestra en directe per defensar els seus temes. Va ser una era inicial que es va allargar uns anys i en què les cançons eren les autèntiques protagonistes d’Eurovisió, de manera que no era estrany veure cantants i grups de primer nivell que es prestaven a representar els seus països sense por que la seva imatge o credibilitat es veiés afectada directament.

Amb el pas dels anys, i les millores tècniques, a més de les diferents revolucions tecnològiques i digitals, el sentit d’espectacle ha anat guanyant al terreny musical, fins al punt que durant uns anys la necessitat de destacar en el certamen va portar alguns països a anar-hi amb propostes realment arriscades, amb un punt de friquisme que va acabar passant factura no només al festival, sinó també a l’espectador que s’hi acostava. Els fans del certamen, cada vegada més passionals, s’organitzen millor, i l’altaveu de les xarxes socials els genera una plataforma per fer-se sentir, amb debats ardents continuats, i en alguns casos febrils, sobre tot el que envolta Eurovisió i l’elecció dels protagonistes. Fa anys que a Espanya no ens posem d’acord sobre la proposta musical adequada que deixaria en bon lloc el país. Tasca impossible.

El moment actual és el del xou televisiu, la construcció d’un gran espectacle que dona empara a diferents números individuals en què no és tan important la cançó sinó la història que hi ha darrere, la posada en escena, el missatge o la capacitat de transmetre emoció. Això ha portat molts països a renunciar a la seva identitat musical per construir èxits que, encara que no guanyin, puguin ser reproduïts per les ràdios comercials del continent, de manera que tenim un festival més homogeni des del punt de vista musical i que lluita per deixar enrere qüestions geopolítiques que abans tenien més rellevància. El que sembla clar és que per anar a Eurovisió no n’hi ha prou de portar una bona cançó. Cal trobar l’equilibri entre emoció i revolució sense caure en la trampa de voler donar una altra mena de nota. I si tens diners per fer una bona promoció prèvia, tot això que tens de guanyat.