Bolets de primavera

Conversa amb Joan Fogarolas, que va ser carboner, al Planot, a prop de la casa de Santa Obina, on va néixer. –Això devien ser tot feixes. –Tot lo que és pi, aquí, eren feixes, de cap a cap. – Ara de blat només se’n veu a la plana. –Bueno, és que aquesta muntanya se’n feia a cada casa, a tot arreu. Però ara ja està tot perdut, no se’n fa enlloc. Tot és d’Arbúcies en avall. D’Arbúcies en amunt no n’hi ha ni un pam.

–Ni de blat, ni de res.

Parlem de cases conegudes: Momplet, on hi havia hagut una granja de porcs que campaven per la muntanya.

–Tenien truges i un porc i criaven a bosc. Un cop en van perdre una i no la trobaven enlloc i mira, com que deu haver godaiat, que dèiem, ha godaiat i ha quedat enmig d’aquest bosc i això i allò. Amb el de Momplet, en Pito, en Campeny, treballàvem junts a bosc. “No vos pas venir, que, mecagoncollons, he perdut una truja, que ha anat a garrinar a fora i no sé pas on d’allò”. Nem. I, és clar, tot era xafat de les altres. Vint-i-cinc o trenta, en tenien. Havien tallat els pins, aquell pi pinyer que fa aquella capça tan grossa i, és clar, aprofitaven la fusta i tota la llenya quedava en una pila. Sento: buf. Mecagoncony, què és això? Havia anat a godaiar allà sota: hi havia nou garrins. Va sortir aquella truja d’allà emprenyada. Oh, no et pensis. Amb aquestes, els godais ja tenien deu o dotze diesi correvien com rates. Les altres, quan veien que ja estaven molt a punt, les portaven al corral. Però aquella es va esbarriar aixins.

–Hi havia una obaga, al darrere, on es feien molts rossinyols.

–Oh, era molt bo, allò. A les alzines, nosaltres en diem aulet, se’n fan per tot arreu, de rossinyols. No plou com avantes, ara. Pel mes de maig o aixins, avantes, netejàvem les suredes i en trobàvem. Aquí en trobaves dos, aquí en trobaves tres i anàvem fent pilons. I quan anàvem a l’hora de l’àpat, o aixins, llavons els gafàvem. I a veure, avui qui toca? Avui, jo; demà, tu. Cada dia marxàvem amb una bona bosseta de bolets. Els bolets s’han perdut. Bé, perdut no. Però en un temps aquí, si es feien bolets, eren nostros, per dir-ho d’alguna manera. Com que no hi havia cotxes ni hi havien amotos, no hi pujaven, la gent. Però ara hi ha molta gent que no trebaia. Jubilats, com nosaltres mateixos i molta gent jove que tampoc tenen feina. I güita: cada dia surten. I un tros bo que saps, llavors te l’esquilen. (Abaixa la veu.) Aquí en aquests castanyers s’hi fan gírgoles.

–Diu que són tan bones.

–Però han de ser confitades. Així com la petes, com els altres bolets, no. A la soca en feien un pa aixins. Anaves fent tais, tais. Ho posaves en sal, aixins en un pot de vidre, i al cap d’un parell o tres de mesos, que havien agafat la sal, eren collonudes. –Per mi les millors són les múrgoles.

–És molt forta. Se sent molt, diguéssim. Però és bona, i com és més bona és en truita.

–Ara el bolet de primavera costa molt. Tot el dia enteranyinat, però no plou.

–Reeees.

No ‘vos’ pas venir, que, ‘mecagoncollons’, he perdut una truja, que ha anat a garrinar a fora i no sé pas on ‘d’allò’