La Vanguardia (Català-1ª edició)
Evenepoel es fa carn
El talent belga es fon a Montalcino; Egan Bernal obre un forat sobre la resta
De sobte, sense venir a tomb, la magnífica figura de Remco Evenepoel (21) s’encongia sobre el terròs.
L’expressió és correcta, terròs, ja que aquesta superfície abundava a l’etapa d’ahir al Giro, l’11a, 162 km entre Perugia i Montalcino amb quatre intervals de sterrato, gairebé 35 quilòmetres de terra en total, un turment per a Evenepoel, que es desmuntava i a sobre es quedava tot sol.
Ningú al Deceuninck no se n’adonava, i menys Vitor Almeida, únic dels seus companys al grup principal, però sí Egan Bernal (24), líder de la cursa, extraordinàriament fi, ciclista amb galons (campió del Tour del 2019) i a sobre savi: s’adonava dels conflictes d’Evenepoel i tibava la corda.
Tenia motius per tibar-la: entre l’un i l’altre, entre la maglia rosa i el segon de la general, amb prou feines s’obria un marge de 15 segons.
Sí, fins a l’instant de la sortida a Perugia, la general del Giro estava comprimida (Vlassov, tercer, estava a 21s).
Ara ja no és pas així.
Evenepoel es va mostrar fràgil als trams de terra i va acabar cedint 2m15s respecte a Bernal
Ja no és així perquè Evenepoel, una de les meravelles del ciclisme contemporani, es va fer carn a l’sterrato.
Va ser entrar al segon tram de terra, a 50 quilòmetres de meta, i ensorrar-se. Aleshores el pilot era història. Allò s’havia convertit en una guerra de guerrilles. Onze ciclistes avançaven al davant, amb marges d’entre 14 i 10 minuts, i darrere hi havia el grup dels il·lustres, 30 en total, amb Bernal, Evenepoel, Vlassov, Carthy o Marc Soler. Bernal va fer el que havia de fer.
Es va girar cap enrere i, entre el núvol de pols que aixecaven les rodes, va entendre que Evenepoel no venia pas. De manera que va apujar una dent més i es va aixecar del seient.
Evenepoel va cedir uns quants metres, tot i que va aguantar la primera escomesa. Al tram d’asfalt, abans del tercer sterrato, es reincorporava al grup. Va ser momentani. Es desmuntaria definitivament a 20 km de la meta, a la tercera pista de terra.
Mentre Bernal, i Vlassov, i Soler, es posaven a volar, el Deceuninck naufragava. Evenepoel es quedava tot sol i Vitor Almeida, el seu delfí, no s’assabentava de res. Va trigar cinc quilòmetres a baixar del burro per ajudar el cap.
Aleshores naufragava Evenepoel, rodador contundent, un contrarellotgista de primera línia (plata al Mundial del 2019, or a l’Europeu) la carrera esportiva del qual es va complicar nou mesos enrere després d’un esfereïdor accident amb fractura de pelvis (a la Llombardia). Havia perdut un minut respecte a Bernal i veia com se li esfumava la general.
–Si pensés que no puc guanyar el Giro, si no cregués en mi, no sortiria pas –deia dies enrere a Torí.
Li van caure 2m17s (ara és setè, a 2m22s), res de definitiu però sí una pedra de toc.
És cert, el Giro està a mig fer, a setmana i mitja del tancament. Però queden els grans ports, nou de primera.
I allà qui mana és Bernal.