La culpa de tot la tens tu

Als salons de la casa familiar no hi ha quadres de senyors amb mostatxo. Com la majoria de vostès, vinc de famílies sense cap rellevància. No tinc avantpassats que fessin fortuna traficant amb esclaus. Hi ha fotos sí, de fills i nets, de casaments i àvies que ja no hi són. Però ningú no va delatar ningú ni va disparar amb acarnissament contra ningú. No vam anar a aconseguir cautxú a cap país ni tan sols ens vam posar a favor de cap alçament. No vam tenir grans empreses que s’havien d’avenir amb Franco ni l’avi va ser alcalde amb ell. No vam reprimir revoltes sindicalistes a la nostra fàbrica. A casa ningú no se’n va anar a Amèrica a conquerir res. Com la majoria de vostès, vinc de famílies que van treballar del que van poder i van intentar avenir-se amb els veïns que venien i amb els que ja hi eren. No hi ha herències per dilapidar. No hi ha noms carolingis ni escuts d’armes. Hi ha, com en totes les famílies, herois anònims, traïdors i ximples útils, embarassos no desitjats, comunistes i senyors de dretes, racistes i sants.

Però només ens vam fer mal entre nosaltres.

El Govern marroquí pren represàlies contra Espanya per haver donat assistència sanitària a un enemic polític. Això consisteix a no impedir que nens, famílies amb nadons, adolescents, desesperats i amb ganes d’una vida millor, es llancin al mar i vulguin arribar nedant a Ceuta posant en perill la seva vida. I sents veus al respecte i resulta que d’això, com de totes les coses dolentes que passen al món, la culpa és meva. Per blanc i europeu, per imperialista i colonitzador, per tenir casa i menjar pizza, per no ser prou solidari o empàtic. I un pensa que hauria d’existir una ètica occidental alternativa que no sigui la de fer-te sentir malament per tot el que no funciona, pels pecats dels avis dels altres.