‘Ghosting’: per què te’n vas?

La Mireia es va llevar un matí sense el watsap de bon dia. Va pensar que el seu nou nòvio, de viatge, no tenia cobertura. Quan li va trucar i no li va respondre es va començar a preocupar per si li havia passat alguna cosa greu, i quan més tard va veure que l’havia bloquejat a les xarxes socials, ho va comentar amb una amiga i va comprendre que havia estat sortint amb un ghost.

Eva Illouz, sociòloga israeliana, analitza al seu últim llibre, El fin del amor, les condicions socials i culturals que hi ha darrere del que ha arribat a ser una característica comuna de les relacions sexuals i romàntiques contemporànies: l’acte d’abandonar-les. De maneres diferents, ja sigui per falta de compromís, per separació o divorci, avui les relacions estan marcades per la llibertat de retirar-se’n, o de ni tan sols entrar-hi. En aquestes pràctiques hi té un paper clau el capitalisme consumista, que ens entrena per rebutjar els vincles socials i passar ràpidament a la transacció següent.

És un fet que el discurs capitalista rebutja l’amor, perquè aquest últim sempre revela la falta en què estem (és impossible estimar quan algú és ple) i proposa, al seu lloc, tota mena d’objectes i vincles consumibles per tapar aquesta falta. Com recordava Bauman, avui qualsevol idea de felicitat acaba com a mercaderia en una botiga. Som consumidors, però també consumibles.

La pandèmia ha exacerbat una cosa que ja sabíem: l’anonimat i la virtualitat afavoreixen la falta d’aquest compromís i la renúncia al cara a cara. La intensitat i immediatesa d’una trobada són inversament proporcionals a la gènesi d’un vincle més perdurable. La pandèmia, amb el seu efecte de confinament, també ha reclòs el sexe a la modalitat en línia i ha afavorit aquest tipus de trobada en detriment de la presencial. Per això la manera de funcionar en el món virtual (connexió/desconnexió) es traspassa més fàcilment a l’àmbit presencial allunyant el contacte i mantenint la distància sense gaires paraules.

El més difícil per a la Mireia era respondre a aquest “Per què te’n vas?”, perquè no hi ha un perfil nítid del ghostejador (ell o ella), tot i que fantasma o zombi són termes que s’avenen bé amb algú una mica feble i insegur, necessitat de m’agrada i d’una satisfacció efímera que no li suposi un gran compromís ni que el posi en un compromís. Com en les distopies de zombis, el ghost sembla algú que busca aliments que en realitat només li retroalimenten la insatisfacció i l’obliguen a renovar-la contínuament. Algú que s’ajusta molt bé a la mena de plaer autoeròtic, privilegiat en l’època actual, en què una paraula d’amor és més transgressora que qualsevol trobada sexual muda.

@joubpa