Recuperació i confiança

Finament, nou govern català. És habitual deixar cent dies abans de jutjar-lo, però la urgència econòmica i el temps perdut exigeixen començar immediatament avaluant els reptes que afronta, i com en respondrà. Em centraré només en uns quants.

En primer lloc, consciència de la duresa de la situació. En PIB i ocupació, i si creixés Catalunya com la mitjana d’Espanya, l’any 2022 ens situarem com el 2019, mentre que en PIB per ocupat encara ens faltaria un 2%. Cal, per tant, generar molta activitat per tornar als nivells previs de renda i ocupació.

En segon lloc, transformació productiva. No podem estar satisfets amb una indústria que, malgrat la millora dels últims anys, s’ha anat difuminant des de les excel·lents posicions assolides a finals dels 90. Recomano a qui dirigeixi la cartera d’Economia que llegeixi l’excel·lent treball de Ramon Aymerich (La fàbrica de turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme, 2021): ofereix un retrat dur i encertat del que ha passat després de convertir-nos (potser sense voler-ho?) en el pati d’esbarjo d’Europa. Una expansió turística (més comerç i entreteniment) que aporta prop d’un terç de l’ocupació, i que forma part d’una creixent terciarització: entre el 2008 i el 2020, els serveis han guanyat més de 10 punts en l’ocupació, fins a acostar-se al 75% del total. Resultat? En les expansions, forta expansió de llocs de treball, precaris i mal pagats; en les crisis, gran destrucció de llocs de treball i fort augment de l’atur; i, finalment, poca aportació a la millora del PIB per habitant. És el que tenen models intensius en mà d’obra, salaris baixos i escassos avenços de la productivitat: estancament en la millora del nivell de vida.

Finalment, clima econòmic. El nou govern hauria d’anar amb tacte si realment desitja afavorir la recuperació. I, tot i que han aparegut elements esperançadors (la unitat política entorn de la planta d’hidrogen a Tarragona), n’hi ha d’altres que desanimen, i molt. Per exemple, les dificultats per fer pressió per a la planta de bateries; el to, no particularment pro-business friendly, de les proclames d’embat democràtic i recuperació de l’esperit de l’1 d’octubre; o, justament aquesta setmana, la decisió de l’Ajuntament de Barcelona, oposant-se a

El Govern ha de crear un clima propici per a la recuperació, cosa que es preveu complexa

l’ampliació del Prat (inversió de 1.700 milions), un disbarat aconseguit gràcies al vot en contra del grup de Colau i del d’ERC i l’abstenció de JxC. Quin país es vol construir amb aquest infantilisme esquerrà que tanca la porta a aspectes crítics d’aquesta economia globalitzada?

Hi ha molts altres temes a considerar, però temps hi haurà per parlar-ne. Mentrestant, quedinse amb aquest triplet: el Govern s’hauria d’obsessionar amb la recuperació, la recuperació i la recuperació. I, per fer-ho, ha de crear el clima propici, cosa que es preveu complexa en vista de les peces que s’intueixen en la seva formació. Dissortadament, no hi ha més cera que la que crema.