La Vanguardia (Català-1ª edició)
Gaza sacseja les nostres consciències
El conflicte entre israelians i palestins és molt més que territorial. Ataca l’arrel dels valors occidentals en revelar que la justícia sembla impossible
Gaza, Israel, Palestina, el conflicte permanent, sacseja les nostres consciències des de fa més de 70 anys. Si prenem partit, perdem l’equilibri. Si ens abstenim, claudiquem davant la injustícia. Ens va passar una cosa semblant amb Bòsnia als anys noranta. Quin bàndol té raó? La força, de vegades, ho és tot. Sens dubte és molt més que el diàleg. Només davant la violència extrema s’obren espais de pau. Apareixen més per esgotament dels bel·ligerants que per insistència dels assenyats. Ho veiem a Gaza, i Gaza, encara que no ho vegem, som tots. El mateix ens passa amb Israel. La culpa que sent Europa per l’Holocaust no desapareixerà. No ho ha de fer. Israel, la seva seguretat, la protecció del poble jueu en una llar segura, ha de ser una responsabilitat de tots, primer dels europeus i després dels nord-americans perquè va ser als EUA i no a Palestina on van emigrar la majoria de supervivents de la Xoà després de la Segona Guerra Mundial.
Hamàs vol destruir Israel i només per això ha de ser neutralitzada. Però Hamàs també representa, amb tota la seva crueltat, el dret a la resistència del poble palestí. I aquí és quan les nostres consciències topen amb el que sembla impossible.
Què passa llavors amb el dret a l’existència dels dos pobles?
Des que a finals del segle XIX els sionistes van començar a comprar terres a Palestina, la qüestió de la convivència amb els àrabs ha estat primordial. Hi ha hagut períodes molt bons, abans de la construcció del mur, per exemple, quan els palestins de Cisjordània podien baixar al mar sense barreres i els habitants de Gaza anar a sopar a Tel-Aviv. Durant un temps, al principi de la coexistència, els conflictes veïnals els resolien consells municipals, en els quals hi havia àrabs i jueus. Avui, però, estem molt lluny d’aquells començaments i consensos. El progrés, encara que sembli paradoxal, no ha propiciat la pau. Al contrari.
Israel és conseqüència de l’extermini. No hi ha hagut en la història de la humanitat cap altre poble que hagi sobreviscut a tanta violència. Encara avui hi ha menys jueus que abans de la Segona
Guerra Mundial. Sense l’Holocaust, Israel, probablement, no existiria i Europa encara es beneficiaria de les sempre vibrants comunitats jueves.
El pecat original d’Israel és haver ocupat una terra que ja estava habitada. Cada racó del país té una història àrab que el fonamentalisme sionista ha tractat d’esborrar.
Què li passa a un país quan gairebé tots els seus intel·lectuals, els d’avui i els d’ahir, afirmen que no hi ha futur si no som capaços de tractar els altres com ens tractem a nosaltres mateixos?
El fonamentalisme sionista domina la política israeliana des de fa pràcticament dues dècades. El seu objectiu és eliminar els palestins i aixecar un Estat sobre una promesa bíblica. Aquestes persones arrosseguen una herència de 4.000 anys, quaranta segles llargs de diàspora esperant el moment. Són el poble elegit per Déu i reclamen la terra promesa per Déu.
Els fanàtics jueus no coneixen la filosofia del diàleg de Martin Buber, el principi d’una terra per a dos pobles. Tampoc no han llegit Abraham B. Yehoshua, David Grossman, Bernard Malamud i Amos Oz. Els fanàtics palestins han oblidat
Mahmud Darwix, Jabra Ibrahim Jabra, Samih al-Qassim i Edward Said. En un poema dedicat a les víctimes de Gaza, Darwix va escriure que “una víctima no mata cap altra víctima”. No hauria de ser però succeeix. Si de cop poguéssim eliminar els líders polítics i militars, si només quedessin els pobles, tots seríem víctimes, hereus d’injustícies no resoltes que arrosseguem com Sísif la seva pedra.
Els palestins reclamen el que tenen els jueus –final de l’ocupació, dret a l’autodeterminació, integritat territorial, igualtat de drets i equiparació de la nakba amb la Xoà–, però no és possible. Si Israel ha de ser un Estat binacional, amb igualtat de drets per als àrabs, deixarà de ser un Estat jueu. És aquí on el sionisme xoca amb la democràcia, on gran part de l’islamisme palestí recorre a la violència i on l’Europa nacionalista i conservadora, reivindica la seva identitat judeocristiana. La UE no ha pogut consensuar un comunicat a favor de la treva a Gaza perquè per a Hongria i altres països orientals, el dret d’Israel a l’autodefensa és il·limitat. L’antisemitisme, mentrestant, s’estén per França i Alemanya, països que tenen en la defensa d’Israel un pilar fonamental de la seva raó de ser.
Els coets de Hamàs són un crim de guerra, com ho és l’ús desmesurat de la força per part d’Israel.
Aquesta última onada de violència entre israelians i palestins ha matat, almenys, 13 persones a Israel i 232 a Gaza i, malgrat això, tampoc no obrirà un espai prou ampli per a la pau. A tot el que podem aspirar és a una treva com la que ara comença. Demà, els EUA continuaran sent el cordó umbilical d’Israel. Demà, el lideratge palestí a Ramal·la continuarà robant l’ajuda internacional, mentre que Hamàs començarà a fabricar més coets, negant, els uns i els altres, l’esperança d’un futur millor per al seu poble. Demà, Netanyahu continuarà aferrat al suport de l’extrema dreta racista per mantenir-se en el poder. La violència l’enforteix tant com Hamàs. Es necessiten més que dos amants.
Si ara ens preguntéssim qui va tirar la primera pedra, no estaríem buscant la convivència perquè les guerres ens han ensenyat que no hi ha reconciliació sense humilitat. Però molts creuen que és una pregunta irrenunciable per assolir la justícia. Per això, encara que cessin les explosions, massa israelians i palestins es mantindran més lluny d’ella que de la crueltat. A les poques persones que van llegir els savis ningú no els farà cas.
Netanyahu i Hamàs es necessiten més que dos amants: la violència els enforteix