De la monotonia al sobresalt

La incògnita de les investidures d’Aragonès, Torra i Puigdemont contrasta amb la placidesa de les eleccions de Pujol

La investidura de Pere Aragonès com a 132è president de la Generalitat no ha estat la que més temps ha trigat des de la celebració de les eleccions, però tindrà el discutible honor de figurar al podi com la tercera. Fins a 97 dies han transcorregut entre una data i una altra, només superats pels 104 que Carles Puigdemont va trigar a ser investit el 2016 i els 145 que va haver d’esperar Quim Torra el 2018. Però aquests últims van ser dos casos realment excepcionals, de manera que, sense els mateixos contratemps, el del coordinador nacional d’ERC podria ocupar tranquil·lament la primera posició per mèrits propis.

Des del 1980 fins al 2012 –de la primera a la desena legislatura– el temps mitjà transcorregut entre els comicis i les investidures dels presidents de la Generalitat de torn solia situar-se entorn dels 30 dies. Una mitjana que va oscil·lar entre el màxim de 36 dies que Jordi Pujol va necessitar el 1980, en segona votació després d’assolir un pacte amb ERC i CC-UCD, i el mínim de 24 que va fer servir José Montilla el 2006, al capdavant del segon tripartit entre PSC, ERC i ICV-EUiA. I Pasqual Maragall i Artur Mas es van moure en els mateixos paràmetres quan van assumir el poder que els va portar al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Però el que fins aleshores havia estat un tràmit sense més conseqüències va canviar radicalment quan, després de les eleccions del 2015, la CUP va decidir enviar Mas a la paperera de la història. El líder de CDC, que havia trencat amb UDC i s’havia presentat amb ERC a la coalició Junts pel Sí (JxSí), no va superar les dues primeres votacions i, quan tot semblava abocat a la repetició de les eleccions, el dia abans d’expirar el termini va proposar Carles Puigdemont com a substitut, que va ser elegit a l’últim sospir, ja el 2016. Era la tercera votació, tot i que les dues anteriors no podien atribuir-se-li al fins aquell moment alcalde de Girona, en la qual sí que va obtenir el suport de la CUP, però amb el vot a favor de només 8 dels seus 10 diputats.

A partir d’aquell episodi, les investidures dels presidents de la Generalitat es convertirien en un sobresalt continu. La de Quim Torra va ser encara més agitada. Condicionat per l’excepcionalitat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, abans de ser elegit va veure com fracassaven un rere l’altre per decisió dels tribunals els intents de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull, però com que no hi va arribar a haver cap votació que 1980.

Segona votació, el 24 d’abril, 36 dies després de les eleccions del 20 de març

CiU, ERC, CC-UCD (75 vots)

CiU (43 diputats) va governar durant tota la legislatura en minoria després d’oferir un pacte de govern al PSC que aquests últims van rebutjar. L’acord amb ERC va incloure la presidència del Parlament per a Heribert Barrera 1988.

Primera votació, el 22 de juny, 25 dies després de les eleccions del 29 de maig

CiU (69 vots)

Va ser la primera vegada que CiU no va obtenir el suport –tampoc no li calia– de cap altra formació política en la investidura 1984.

Primera votació, el 30 de maig, 32 dies després de les eleccions del 29 d’abril

CiU, ERC, Coalició Popular (87 vots)

CiU, malgrat la majoria absoluta (72 diputats), va cedir una conselleria a ERC (5 diputats) en agraïment pel suport en la legislatura anterior. La va ocupar Joan Hortalà (Indústria i Energia), que amb el temps acabaria a CDC 1992.

Primera votació, el 9 d’abril, 26 dies després de les eleccions del 15 de març

CiU (70 vots)

Jordi Pujol va dur a terme un avançament tècnic dels comicis, del mes de juny al de març, per evitar que el calendari de la presa de possessió i la formació del Govern coincidís amb els Jocs Olímpics de Barcelona

Del 2016 al 2021 els dies d’espera per tenir president sumen 346: gairebé un any sencer gastat en funcions