De la lletra a la música

De la sessió d’investidura del president de la Generalitat ha estat millor la música que la lletra. M’explicaré: el clima polític del debat entre Pere Aragonès i Salvador Illa va resultar impecable, encara que segurament va sobrar retòrica. Però tots dos polítics, que van ser els més votats les passades eleccions, van posar de manifest que és possible un altre estil de fer política, que la crispació no porta enlloc i que el líder del Govern i el cap de l’oposició poden mantenir posicions diferents sobre el que ha de ser Catalunya, sense que això impedeixi de posar-se d’acord en determinats pactes que beneficiïn tots els catalans. Els oferiments d’Illa a col·laborar en la millora del finançament o en la gestió dels fons Next Generation van ser una mà estesa i això no li va passar desapercebut a Aragonès, que li va agrair que, com a cap de l’oposició, no tingués l’acidesa dels portaveus de Ciutadans la passada legislatura.

Les crítiques del líder del PSC no van ser tant al programa de govern com a la retòrica processista de l’encara candidat, que va tornar a plantejar

De la sessió d’investidura, el millor ha estat el to d’Aragonès i d’Illa

la culminació de la independència com si aquesta legislatura fos l’etapa reina de la ronda ciclista francesa, amb el Tourmalet del referèndum per davant. “Parlen de materialitzar la república catalana i vostè i tothom sap que això no passarà”, li va replicar Illa en un to més propi del científic que respon al curandero. Certament, Aragonès no va voler passar-se de pragmàtic i va pretendre marcar territori independentista, però va ser prudent en l’ús de les paraules. En aquest sentit, no va sortir de la seva boca el terme embat, que és l’últim invent de la fàbrica d’eslògans sobiranistes. Aristòtil, que és un dels filòsofs que més han escrit de la retòrica, va deixar clar que aquesta s’ha de basar en allò que és versemblant. Així que no s’ha de confondre’s la realitat pura i dura amb el realisme màgic i fabulador.

A Aragonès se l’ha vist al Parlament com un polític que sap que la prioritat és la construcció del país, abans que la reconstrucció de l’independentisme. El procés va acabar el 27-O d’una forma abrupta i inesperada. I el despatx del president de la Generalitat va quedar buit després de la fugida de Carles Puigdemont i l’assumpció de Quim Torra de la seva condició de vicari. Aragonès tornarà a ocupar l’estança presidencial, conscient de la seva responsabilitat i amb la voluntat d’obrir una nova etapa de la qual els catalans (tots) puguin sentir-se orgullosos. I té clar que el món ja no els mira, però els catalans sí. I atentament.