L’Ateneu de Madrid respira

Durant anys, l’Ateneu de Madrid, en ple barri de Las Letras, em va semblar com una societat secreta. La façana, discretíssima i no menys estreta, només permet apreciar els medallons d’Alfons X el Savi, Cervantes o Velázquez des de davant. Però a l’obrir el portal, unes estilitzades escales modernistes et condueixen a l’àgora on, durant gairebé dos segles, es va servir el banquet de la Il·lustració.

Fa un temps es va obrir un petit cafè-restaurant –clausurat poc després a causa d’un litigi intern– que connectava amb l’interior de l’edifici, i més d’una vegada vaig aprofitar per entreveure el temps congelat a la docta casa. No em desplaïa l’olor de fusta vella i cruixent, era la sensació d’aire encapsulat i de buit el que emfatitzava la seva decadència. Em van explicar que amb prou feines el trepitjaven 30 socis; que patia d’asfíxia econòmica malgrat les subvencions i les quotes. Més d’una vegada m’havia preguntat: què deuen fer els senyors de l’Ateneu?, perquè a la galeria de retrats només hi ha homes, a excepció de la comtessa, Emilia Pardo Bazán.

El 1820, durant el trienni liberal, un grup d’intel·lectuals va organitzar un club on poder discutir sobre “literatura, ciència i art”. Es van instal·lar en una modesta casa burgesa, al carrer de la Ballesta. El 1884 Cánovas del Castillo inauguraria oficialment la seu actual en presència d’Alfons XII i Maria Cristina. D’aquesta manera naixia l’“Holanda a Espanya”, així va denominar la institució en la qual els membres van arribar fins i tot a debatre l’existència de Déu. A partir del 1905 –26 anys abans del sufragi femení– es va permetre l’entrada i el vot de les dones. I així va ser com Emilia Pardo Bazán recollia ufana, i coberta amb una de les seves boes, el carnet de primera ateneista. En la commemoració del centenari vam recordar la relació amb el seu “miquiño del alma”, Benito Pérez Galdós, amb qui se citava als salons de l’Ateneu. Allà van tenir més d’una discussió acalorada, i el cèlebre “adiós, viejo chocho” de Doña Emilia encara reverbera entre les parets, ja que a Barcelona va conèixer i es va enamorar d’un ben plantat José Lázaro Galdiano –com recordava Carme Riera en un deliciós i reivindicatiu article sobre la seva relació amb Catalunya–

Ella, a qui no li van permetre ingressar a la Reial Acadèmia, provocava els seus companys: “Per què us dieu intel·lectuals si no us atreviu amb els intel·ligents?”.

L’Ateneu té milers de cròniques brillants: per la sala de tertúlia, La Cacharrería, van desfilar Albert Einstein i Sarah Bernhardt, Joaquín Costa i Manuel Azaña, José Ortega y Gasset i Unamuno. Blanca de los Ríos, Carmen Burgos o Clara Campoamor van ser algunes de les sòcies actives, encara que gairebé no hi ha avui ombres del seu pas per la casa de les muses. Valle-Inclán, un dels presidents, es va mudar a l’edifici amb la seva família: arruïnat i sense sostre, i explicava que hi havia un gat que sempre dormia sobre un exemplar de The New York Times; “el més culte del món”.

En plena pandèmia vaig treure el meu carnet d’ateneista. D’una banda, edificava la fantasia que, quan tot allò passés, aniria a escriure a la biblioteca, La Pecera, un temple per a bibliòfils que em tornaria l’embadaliment perdut. Encara que el que en realitat em va atreure va ser l’entusiasme dels fundadors del Grup 1820, que ara es postula per renovar aquest símbol de l’emancipació intel·lectual espanyola, que, malgrat els heroics resistents que l’han mantingut en peu, necessita posarse al dia. I més quan la nostra societat pantallitzada i infantilitzada manca d’espais plurals, allunyats de la bronca i de la cultura mercantilitzada, que irradiïn compromís amb les arts i el pensament, i abanderin el no a més retallades. I on tornin a viure les muses modernes, amb esperit instruït, altruista i dialogant, a més del fantasma de Don Ramón.

El Grup 1820 es postula per renovar aquest símbol de l’emancipació intel·lectual espanyola