Mediterranis i Bauhaus

Europa necessita repensar el sentit del seu futur des de la diversitat. Una cosa que s’ha d’afrontar a partir d’una normativitat híbrida i complexa que abraci les diferents sensibilitats estètiques i les diferents aproximacions culturals i polítiques que es presenten en el seu si. Per això, el Sud europeu ha de tenir una posició crítica i contribuir perquè el nostre continent l’encerti a l’hora de donar un propòsit a la inversió de 750.000 milions que marcaran l’execució i la concreció del green new deal.

Parlem d’un esforç econòmic extraordinari que requereix una narrativa que expliqui per què i per a què l’afrontem. Sobretot si es tradueix en una nova forma d’habitar l’espai i de com ens relacionarem els uns amb els altres dins d’ell. Una cosa que exigeix, com he explicat en articles anteriors, un marc de debat que transcendeixi el perímetre inspirador de la Bauhaus per fer-se porós i anar més enllà de la mera interdisciplinaritat professional i sectorial.

Necessitem endinsarnos en el camp de la diversitat de la geopolítica cultural. Un objectiu fonamental si volem dissenyar experiències de vida que apostin per un model econòmic que afavoreixi la senzillesa, la funcionalitat i la circularitat dels materials que es facin servir, però sense renunciar a unes solucions urbanístiques o productives que tinguin una traducció d’acord amb les sensibilitats i mentalitats específiques dels territoris on operaran.

En aquest sentit, Europa ha d’imaginar el seu futur verd de moltes formes, no només des dels patrons d’una visió ecològica inspirada en les coordenades estètiques i comunitàries del nord i centre del continent, entre altres coses perquè la Selva Negra o les platges de Frísia no són el mateix que Eivissa o la serra de Cazorla. Les nostres maneres de relacionar-nos culturalment i antropològicament amb el medi i l’espai són diferents, i les necessitats i els recursos, també. Per això, el repositori conceptual de la Bauhaus i la metodologia d’intervenció en el medi que va promoure aquesta escola a partir de categories inspirades en una tradició estètica centreeuropea no són pacífics ni neutres geopolíticament parlant.

No s’ha d’oblidar que la Nova Bauhaus invocada per la presidenta Ursula von der Leyen proposa d’explicar l’eix de legitimitat conceptual del green new deal al voltant d’un relat que justifiqui la seva implementació si contribueix a la bellesa, la sostenibilitat i la idea de comunitat dins d’Europa. Idees que han de transcendir l’estret perímetre de les tesis promogudes per Gropius i Mies van der Rohe, per entrar en comunicació amb altres mirades. Altrament estarem eludint aquella legitimitat negativa de la qual parlava Adorno a l’hora de visibilitzar les contradiccions que tensen i posen en qüestió continguts culturals. Un error que pot ferir greument l’oportunitat històrica de pensar estèticament entre tots els europeus el sentit que volem donar a com viure junts sota una economia verda.

És fonamental, per tant, activar una mirada meridional en què, des de la Mediterrània o, més ben dit, des dels Mediterranis de què parlava Rafael Chirbes, s’invoqui una aproximació a aquestes idees que vagi més enllà de la narrativa i els models oferts per la Bauhaus. I no perquè no siguin atractives o perquè les seves propostes no tinguin capacitat de suggeriment, sinó perquè són insuficients si es vol abordar un disseny que estigui a l’altura dels reptes del nostre temps i que tenen a veure amb el fet de salvar la centralitat del que és humà dins de les polítiques d’automatització que faran possible l’economia circular de què parla el green new deal.

Aquí n’hi hauria prou amb la citació de Siegfried Ebeling, un dels crítics de dins de la Bauhaus. A El espacio como membrana (1926) ja ens va prevenir de l’actitud unilateral i racionalista de Gropius, així com dels riscos de la utilització econòmica de l’espai i de la propagació de dissenys estandarditzats que fomentava. D’això se’n va fer ressò el nostre Josep Lluís Sert el 1982 durant el simposi sobre Creativitat Mediterrània que es va celebrar a Sitges. Llavors no va dubtar a criticar l’horror fora de tota mesura, escala i harmonia en què havia desembocat la visió tecnificada i funcional del món. Per això va demanar als arquitectes, urbanistes, economistes, polítics i ciutadans conscienciats de l’època que despleguessin un esforç humanista de conjunt que salvaguardés “el que el passat ens ha llegat”.

Precisament la invocació d’aquest llegat històric a què feia referència Sert és fonamental per resignificar, mediterràniament parlant, la proposta d’Ursula von der Leyen. Un llegat de mediterraneïtat que projecta una mirada meridional sobre l’espai i la seva relació amb la bellesa, la sostenibilitat i la comunitat, que ha de fer evolucionar el disseny de la Bauhaus i treure’l dels seus eixos de normativitat nòrdics i centreeuropeus. De fet, això és el que van fer els components del Gatcpac, a través de la revista AC i la figura de Josep Lluís Sert, que, relacionats tots ells amb la segona generació del Moviment Modern, van reivindicar el sud davant el nord al remarcar els seus valors culturals en contrast amb els estrictament tecnològics del segon.

Aquesta revisió crítica no només va convertir Barcelona en un laboratori de propostes pioneres en l’àmbit del disseny modern, sinó que va impulsar que la duresa original de la Bauhaus s’hibridés amb l’empenta que Le Corbusier o Sert van protagonitzar davant Gropius i Mies van der Rohe al IV CIAM celebrat a Atenes el 1933. Gràcies als primers es van resignificar críticament les tesis d’aquests últims. Una cosa que van aconseguir reivindicant l’arquitectura vernacla de la conca mediterrània, les seves formes pures i tradicionals, així com el diàleg harmoniós amb l’espai i el medi que eren conseqüència d’una mirada basada en la proporció i les necessitats humanes sorgides d’un entorn fràgil i ple de limitacions.

Aquesta actitud és la que hauria de promoure’s ara des d’Espanya i buscar la sintonia amb països afins com Portugal, França, Malta, Itàlia o Grècia. Els motius són els mateixos que es van plantejar en el període d’entreguerres, però aguditzats ara per les urgències d’un canvi climàtic i unes dislocacions de desigualtat que fan especialment vulnerable la regió sud del continent europeu. D’aquí la importància d’activar les mirades mestisses que neixen de la Mediterrània i que poden donar al green new deal una ductilitat més empàtica i aferrada a la complexitat del món a què ens enfrontem. Un objectiu que hauria de liderar Barcelona amb altres aliats meridionals, i penso en Madrid i Lisboa perquè es pensen a elles mateixes des d’una Mediterrània que sent l’alè atlàntic i africà alhora. En fi, un projecte urgent que encara espera projectes pilot que s’hauran de posar en marxa a partir del setembre del 2021. Encara hi som a temps.

Europa ha d’imaginar el seu futur verd no només des d’una visió inspirada en el nord i el centre

Les mirades que neixen de la Mediterrània poden donar al ‘green new deal’ una ductilitat més empàtica

PERICO PASTOR