En el año 2050

Pedro Sánchez se atreve con todo. Ahora incluso pretende usurpar el título de primer vidente de España al soberbio Rappel. Nuestro insigne presidente augura que para el 2050 apenas habrá paro. Por lo que necesitamos que inmigren a España 250.000 personas cada año. Se incrementará el impuesto del diésel y del tabaco. Trabajaremos solo 35 horas… y comeremos perdices. Otro augur previó, en 1899, que para 1955, y a causa del incremento de las caballerías y sus correspondientes boñigas, sobre los adoquines de Regent Street, en Londres, habría una capa de más de 50 centímetros de esos excrementos. En 1955 no quedaban caballos en Londres. El motor de combustión los había sustituido en su totalidad.

Y es que el futuro es incierto e imprevisible. Yo, que también tengo mis momentos de augur, creo que en el 2050 no habrá motores de gasóleo. Nadie fumará. Que será un milagro encontrar trabajo. Y que Catalunya será territorio del sultán alauí. Por supuesto, todo esto solo ocurrirá si Sánchez sigue en la Moncloa. Conste que tengo las mismas posibilidades de acertar que él.

José María Lorente Hernandis

València

Esther Abejón recomana anar a caminar i gaudir de la natura a la serra de Collserola, on, a més, es poden contemplar vistes boniques, com aquesta de la imatge amb el Tibidabo i la torre de telecomunicacions al fons. Compartiu les fotografies al correu participacion@lavanguardia.es la pobresa, la guerra o la manca d’expectatives són expulsades, sense ni tan sols rebre assistència legal, repugna. Constatar que entre ells hi ha nens, que la nostre policia expulsa violant tota llei i principi humanitari provoca una tempesta d’emocions. Sentir el president del Govern més progressista exigir a l’Estat marroquí que impedeixi que surtin del seu país i que ningú s’encengui, encara més.

Perquè és ben normal que el progressisme, la democràcia i el respecte als drets humans evitin que les persones creuin fronteres. Què pensarien vostès si no els deixessin anar a Andorra, França o Portugal?

I els nostres jutges; màxims defensors dels drets, inclosos els dels estrangers, també callen?

Tot plegat desperta el més fort i intens dels sentiments, que no és l’amor ni la vergonya ni la por: és l’odi.

Primavera pletòrica a la serra de Collserola

Jordi Zabala Sánchez Rubí