La Vanguardia (Català-1ª edició)
Favorits d’Eurovisió
Les apostes veuen Itàlia, França i Malta com a grans candidats
MARÍA-PAZ LÓPEZ
Berlín. Corresponsal
Després de dos anys d’absència pel coronavirus, aquesta nit se celebra a Rotterdam amb molt d’oripell i pompa televisiva la gran final del festival d’Eurovisió. El pavelló Ahoy de la ciutat neerlandesa acull, amb públic restringit de 3.500 persones –un 20% de l’aforament– proveïdes de tests negatius, el veterà concurs de cançons de les televisions públiques europees, tan estimat per uns com injuriat per d’altres. La 1 de TVE transmet en directe la gala final des de les 21 h.
La tirada d’Eurovisió és innegable, i no només entre la comunitat LGBT, potser el nínxol de públic més fidel a aquesta cita. Els habitualment més de 180 milions de teleespectadors de diferents països que segueixen la final fan d’Eurovisió un dels espectacles televisius no esportius amb més audiència del món. Per als concursants en aquest esdeveniment excessiu, representen un tresor d’oportunitats en la carrera comercial de la seva música, encara que acabin malament al palmarès.
I per als països que els envien el resultat és motiu d’orgull nacional, resignació fatalista i sovint vergonya. La geopolítica en les votacions no falta mai, per bé que els eurofans més entusiastes defensen que, a l’hora de la melodia més cobejada –“twelve points, douze points”–, impera la voluntat de premiar a una bona cançó, sempre dins dels estàndards eurovisius.
En aquesta 65a edició del certamen, les cases d’apostes vaticinen una terna de possibles guanyadors encapçalada per Itàlia, amb el quartet de rock Måneskin i la seva aguerrida rima inconformista Zitti i buoni. El nom del grup significa
“llum de lluna” en llengua danesa, i es deu a l’origen danès de la seva baixista, Victoria De Angelis.
Els altres dos països en què els apostadors ensumen opcions de victòria són França, que envia la solista Barbara Pravi amb Voilà, una chanson d’autoafirmació amb ecos d’Edith Piaf; i Malta, la representant de la qual, Destiny, canta amb veu potent el ballable tema pop de reivindicació femenina Je em casse. Les perspectives de l’espanyol Blas Cantó i la seva balada Me quedaré no són encoratjadores; figura a l’últim lloc de les apostes.
A la final hi competeixen 26 països, 20 dels quals classificats des
Rotterdam celebra aquesta nit la final d’un festival insòlit pel virus; Islàndia actua en vídeo per un positiu
prés de la tria en dues semifinals aquesta setmana, més el país amfitrió (Països Baixos), i els anomenats Big Five (Alemanya, Espanya, França, Itàlia i Regne Unit), els contribuents més importants al pressupost de la Unió Europea de Radiodifusió (UER). Aquest any es dona l’estranya conjunció en les apostes que apunta a una victòria del Big Five, sigui per a Itàlia o per a França. Des que el 2000 es va crear l’entrada directa d’aquests països a la final –llavors eren els Big Four, ja que Itàlia se n’havia absentat i no hi va tornar fins al 2011–, només una vegada ha guanyat un membre del club: Alemanya a Oslo el 2010 amb Lena (Satellite). Amb tot, italians i francesos encara no haurien de llançar les campanes al vol. La fortalesa de la candidatura de la maltesa Destiny Chukunyere, jove cantant de pare nigerià i mare maltesa, podria pescar molts suports aquí i allà en la menudalla del televot, i també en les valoracions dels jurats nacionals. Hàndicap: n’hi ha que veuen en la seva proposta moltes semblances, físic inclòs, amb la israeliana Netta, guanyadora a Lisboa el 2018 amb Toy. Altres concursants vistos de bon ull a les cases d’apostes són, per aquest ordre: el solista suís Gjon’s Tears (Tout l’univers), la banda ucraïnesa Go_A (Xum) i el grup islandès Daði og Gagnamagnið (10 years). Un membre del conjunt islandès va donar positiu per coronavirus, de manera que aquesta nit la seva actuació serà un vídeo (gravat en un dels assajos), com ja es va fer dijous a la seva semifinal. “Si tothom em pogués deixar de preguntar com ens sentim de tristos seria bonic”, va tuitejar ahir el líder del grup.
L’eurofestival és un món que dona peu a les estadístiques. En cas que triomfi Destiny seria la primera vegada que Malta guanya Eurovisió. Si s’hi imposa Barbara Pravi seria la sisena vegada que França guanya (triomfs ja antics, l’últim va ser el 1977) i portaria que aquest país a acollir dos festivals d’Eurovisió: el dels adults el 2022 i l’Eurojúnior aquest desembre, ja que va guanyar l’anterior la nena francesa Valentina amb J’imagine, una cançó composta precisament per Pravi amb el cantant Igit. Si guanya Måneskin seria el tercer triomf italià. I suposaria una altra fita, ja que fa quinze anys d’una victòria del rock a Eurovisió, la del grup finlandès de rock dur Lordi amb Hard Rock Hallelujah. Aleshores van deixar Europa palplantada. Ara poques coses sorprenen ja a Eurovisió.