Brines, elegia i emoció

El més cernudià dels poetes del 50

Com els tòpics, les etiquetes en literatura (grups, moviments, generacions) sempre són imperfectes, limitades, però ajuden (i ben pràctiques que són). Traspassat fa poc amb 89 anys, el poeta valencià Francisco Brines (19322021) va ser, per als estudiosos i els crítics, un integrant destacat de l’anomenada generació del 50, una plèiade d’escriptors fonamentalment d’origen burgès i amb formació acadèmica (Brines encaixava a la perfecció en aquesta descripció) allunyats (si parlem dels seus poetes) del teló de fons social o compromès i artífexs, en canvi, d’una lírica intimista afermada en els temes personals, el to col·loquial i l’accent metafísic. Amb el grup poètic dels anys cinquanta també s’hi ha relacionat figures com José Ángel Valente, Félix Grande, Claudio Rodríguez, Ángel González, José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Ángel Crespo i José Manuel Caballero Bonald (mort el 9 de maig).

Brines, que va ser reconegut amb el darrer premi Cervantes (2020), el màxim reconeixement de les lletres castellanes, ocupa un lloc d’honor en la poesia de la segona meitat del segle XX a Espanya gràcies a una extensa obra que s’inspira en un doble paisatge: el natal (la seva ciutat, Oliva, i la seva casa de camp a la partida d’Elca) i el de la infantesa i joventut.

Els seus trets constitutius es troben resumits en algunes idees que va sostenir, com ara que escrivia perquè era lector, i, lligada a aquesta idea, que la poesia era dels que la llegeixen, i, per tant, per a ell el lector era el veritable còmplice del poeta.

La flama que sempre va voler mantenir viva va ser la de la poesia com a transmissió: de sensacions, de troballes, d’aprenentatges, de creixements, de desvetllaments, de llibertat. Seria, per diverses raons però probablement arran de la seva gran admiració pel sevillà, el continuador de l’obra de Luis Cernuda.

Francisco Brines, autor de poemaris com Las brasas (el seu primer treball), El santo inocente, Palabras a la oscuridad, Aún no o El otoño de las rosas, amb la seva mort dijous deixa als lectors (els seus còmplices) una poesia en què els temes més presents són l’amor i l’acte d’estimar, la bellesa dels rostres, la bellesa de la joventut i dels cossos joves, el desig i el cos (si n’és, d’allargada, l’ombra de La realidad y el deseo, de Cernuda), la solitud, els anys perduts de la infantesa, el camp i el mar, la vida com a naufragi, la mort (o sigui, la mortalitat humana enfront de la immortalitat divina, com llegim al seu poema Las últimas preguntas amb provada eloqüència: “Sin tiempo, me pregunto: ¿qué soy? ¿quién soy? / ¿Y para qué partí? / ¿Y qué sentido tiene haber llegado? / Y qué poco me importa lo que, / del lado del desuso, pueda pasar ahora, / si nada entiendo. / Dejo de ser mortal. Mas no soy inmortal. / Como si nada hubiera sido”.

Se n’ha anat un altre poeta de referència, en aquest cas de l’elegia i l’emoció.

Insistia que la poesia és dels que la llegeixen, i que el lector és el veritable còmplice del poeta

ANA ESCOBAR / EFE Francisco Brines, fotografiat a la seva casa d’Oliva, va morir dijous amb 89 anys a l’hospital de Gandia