La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Lliure s’enfronta al col·lapse civilitzatori amb un pòquer d’actrius
Artilleria pesant a la sala principal del Teatre Lliure. Un pòquer d’actrius veteranes –Vicky Peña, Imma Colomer, Lurdes Barba i Muntsa Alcañiz– per a una obra que parla directament al moment actual de col·lapse civilitzatori. Amb un virus misteriós inclòs, malgrat que l’obra va ser escrita el 2016. Les quatre actrius, dirigides per Magda Puyo, interpreten des de dijous I només jo vaig escapar-ne, una peça de la britànica Caryl Churchill en què tres veïnes reunides en un jardí s’expliquen les seves històries fins que n’arriba una altra que els parla d’uns fets apocalíptics.
El director del Lliure, Juan Carlos Martel, explica que ara ell llegeix sobre col·lapsologia, sobre com “el nostre creixement exponencial i explotació de recursos fa que la nostra generació s’aboqui a un col·lapse”, i diu que “Churchill sap traduir aquesta idea en un text amb quatre dones que voregen la setantena, dones que quan van néixer habitaven en un món de 3.000 milions de persones. Ara n’hi ha gairebé 8.000”.
Per la directora de la peça, Magda Puyo, Churchill és directament “una endevina”. “I m’interessa molt com escriu i com posa en escena una gran diversitat de gèneres en 60 minuts, parla d’ecologia, maltractament, política, feixisme, del col·lapse, d’un virus que ella s’inventa i també de la comunitat com a espai de cura i de la ironia com a forma de resiliència. De manera molt sintètica parla de tot el que ens preocupa en aquest segle XXI”. I remarca que “té tantes capes que tant és entendre o no intel·lectualment el que es veu, perquè també treballa molt l’emoció. Les seves peces tenen un vessant íntim i també un de polític. Combina l’emoció, el caos i el desig personal amb el caos, el desig i el futur social”.
Puyo explica que a la peça una de les protagonistes arriba “com una sibil·la, una Cassandra o una boja que té visions que recorden l’infern del Bosch i fa una advertència d’un món possible en un espai aparentment tranquil on es cuiden prou entre elles per poder disparar el seu caos personal amb una alegria i una tendresa que les fa supervivents”. I afegeix que Churchill, nascuda a Londres el 1938, ha abocat molt d’ella en aquesta peça que “dona veu a les dones, i a les dones grans, que, com que ja no són productives en aquest món neoliberal capitalista horrorós, no tenen veu, i potser les hauríem d’escoltar”.
Vicky Peña, que ja volia donar vida al text abans que li truqués Puyo, diu que “la va inquietar, la va espantar i la va meravellar per tot el que suggereix i alhora no diu; és poètic, inquietant, bonic, solidari: mostra una gran preocupació per l’esdevenir de l’ésser humà, i la responsabilitat d’interpretar-lo és enorme”.