Més que un teatre

Orquestra del Gran Teatre del Liceu

Director: David Afkhan Lloc i data: Teatre del Liceu (16/V/2021)

Curiosa sensació d’un bon concert simfònic, amb un programa atractiu i coherent, molt públic i una de les primeres presentacions aquí d’aquest jove director, David Afkhan, alemany d’origen persa, titular actual de l’Orquestra Nacional d’Espanya. A aquests ingredients cal afegir-hi el fonamental d’una orquestra que presenta un molt bon nivell fora de l’escenari que li és habitual i amb un repertori exigent.

Mirant la programació de futur i els seus diversos àmbits d’acció, em fa la sensació que el Liceu vol ser una mica més que un teatre d’òpera, amb treballs musicals en l’àmbit cambrístic, en el concert orquestral, tot amb condiments d’una certa transversalitat en què caben la poesia, la plàstica, amb un concepte integral de la feina artística. D’altra banda, actualment pesa veure passar pel nostre petit món simfònic directors que tenen poc a dir, al marge del que és conjuntural.

Aquesta vegada hem tingut l’oportunitat de veure treballar un director que no coneixia, i que amb la bona complicitat de l’orquestra m’ha deixat una molt bona sensació. Des del començament, una introducció subtil de l’Obertura-Fantasia Romeu i Julieta, de Txaikovski, amb relleu en el fraseig, i a la resta intensitat expressiva ben resolta, amplitud melòdica i bona resposta de la corda a més de les trompes, com en tot el programa. L’obertura d’El cavaller de la rosa, de Strauss, que va seguir va salvar esculls inicials en les fustes i es va encaminar amb eficàcia a interpretar les belleses d’aquesta partitura complexa. Però on va quedar de manifest una molt bona feina va ser en el fraseig, les dinàmiques, la intensitat i matisos diversos a la suite de Romeu i Julieta de Prokófiev, obra magistral de retrobament en què el director va exhibir una tècnica molt atractiva, gest molt gràfic i clar, seguiment de les seccions i gran capacitat dramàtica, amb molt bona resposta de solistes de trompa, un solo excel·lent, també en Strauss, del concertino Kai Gleusteen, coherència en violes (especialment en el Txaikovski) i molt bona tasca de violoncels, tot això en un context de qualitat en les seccions de vents i percussió digne d’un bon concert.