La Vanguardia (Català-1ª edició)
Soc d’esquerres, però...
per no ficar la pota. Somreia massa? Estava massa seriós? Sabia que la seva actitud era una forma de racisme, i a partir de llavors el tema esdevingué personal; ha escrit diversos llibres sobre això. Compara els terraplanistes amb els qui argumenten el seu propi racisme: “És com si haguessin retrocedit a l’època en què intel·lectuals i científics intentaven demostrar teories avui refutadíssimes”. N’hi ha que creuen que el racisme és intrínsec a l’ésser humà, “però abans del segle XIX no existia, les formes de discriminació eren unes altres”.
L’esquerra d’aquest país reprodueix tics de dretes com si també fossin inevitables. En mostrar-loshi, respon amb una adversativa, igual que qui diu: “No soc racista, però...”. Aquest “però” anul·la l’afirmació anterior. Dimarts es presenta a la Documenta Prostitución, contextos fronterizos y corporalidad. Diálogos para la acción, coordinat per Pilar Albertín Carbó i José Antonio Langarita Adiego, i publicat a Icaria. Hi participen Albertín, la professora de filosofia del dret Rocío Medina Martín, la portaveu de Putas Indignadas i Putas Libertarias del Raval, Janet i, des Ciutat de Mèxic, la filòsofa i antropòloga Livia Motterle. Aquest llibre polifònic desmunta tòpics a partir d’una aliança entre l’acadèmia, el món tècnic i l’activisme. “Immigració i prostitució són les grans oblidades de les ciències socials”, diu Medina.
Na Janet admet que no és fàcil trencar l’estigma. Lluita des del 2006 “contra una ordenança cívica que es va crear de manera higienista per posar la diana en els col·lectius que fem servir la via pública com a estratègia de supervivència; el que suposadament havia de protegirnos i cuidar-nos va ser una persecució implacable” que ha anat endurint-se. Diu que les institucions no estan preparades per reconèixer que la seva feina és tan legítima com qualsevol altra en un sistema capitalista: “La violència institucional és la pitjor que pot patir qualsevol persona, sobretot les dones, a qui se’ns invisibilitza i silencia; el que fem és abaixar-li els pantalons al patriarcat i riure’ns-en a la cara”.
La instagramer marxista. En això es va convertir l’escriptora Marta Sanz durant la pandèmia, ella que era tan recelosa de les xarxes socials. Havia publicat Pequeñas mujeres rojas just abans que començàs el confinament, i ja visualitzava capes de pols damunt dels paquets de llibres sense vendre. Va acceptar una presentació via Instagram Live. I després, moguda per reflexions sobre la preocupació cap als pares, la seva pròpia salut, la situació als hospitals i una intimitat que era la de molta gent (“per a mi el jo és la primera persona de nosaltres”), començà a publicar unes línies cada dia: “Em vaig posar a buscar la vida dins casa meva, i vaig estendre un fil cap a fora”. D’aquesta manera gens premeditada, sorgí Parte de mí.
L’hi explica a Juan Pablo Villalobos a La Comunal, l’espai cultural cooperatiu de La Ciutat Invisible, al barri de Sants. Ha vingut el fundador d’Anagrama, Jorge Herralde (molt sol·licitat per parlar dels seus Papeles), també Lali Gubern, Silvia Sesé, Pepi Bauló, i el marit de l’autora, Chema San José Pascual (que a la coberta del llibre surt en segon pla, darrere la gata, assenyala Villalobos). “Parte de mí no és només una part teva, també són coses que parteixen de tu i comparteixes”, li diu Villalobos a Sanz; “és un lloc de trobada en el qual s’estableix un diàleg”. Així, ell detecta un inici gairebé pudorós que es va obrint cap a la recerca d’un format i d’una veu, i que, quan va començar la desescalada, esdevé una road movie.
Torno a casa en bus. Hi ha una manifestació de taxistes a la Diagonal, que ha rebut la solidaritat de l’expresident d’Uruguai, José Mujica. No tenc més remei que fer la segona meitat del trajecte a peu mentre em mossego la llengua. Vull creure que soc d’esquerres, però...