L’enemic més gran del Barça

Juan Bautista Martínez

Emocionat, contrariat, directe, sincer i barcelonista. Ronald Koeman, que es veu, amb sospites fundades, a prop d’abandonar el club que porta al cor, va passar per tota aquesta gamma de sensacions durant una roda de premsa amb aires de balanç i de comiat. Que facin el que vulguin, amb ell, però sisplau, que no li faltin gaire al respecte. Perquè és una llegenda del club. Perquè va venir en un moment de depressió total. Perquè no va tenir problemes a rebaixar-se el sou. Perquè va donar la cara pel Barça des del segon 1 de la temporada. Perquè ha estat l’únic portaveu de l’entitat durant mesos. Perquè potser no és el millor entrenador del món i segurament tampoc el tècnic més qualificat que pot dirigir el Barça, però s’ha deixat l’ànima en una campanya que pintava negra, negríssima, i al final no ho ha estat tant.

El Barça podria haver guanyat la Lliga? En un momento dado, que diria el gran Johan, sí. Ha estat lamentable l’últim mes de l’equip en el campionat? També. És intolerable que no guanyessin el Granada i que es desplomessin al camp del

Llevant? Totalment. Però una campanya s’ha mirar en conjunt i no només de manera parcial.

Al mes de desembre, a 12 punts del líder, el panorama era molt ombrívol, però la remuntada va quedar inacabada i no ha servit per amagar les mancances d’una plantilla envellida que fa anys que demana una revolució més important. Per executar-la cal molt de coratge i, sobretot, cabassos de diners. Del primer Joan Laporta en va sobrat. Del segon caldrà veure quines solucions imaginatives troben.

Però per damunt de tot hauria de ser el Barça i les persones que l’han fet gran. Des d’aquest punt de vista, assisteixes força decebut, però no sorprès, al festival de defenestracions que té lloc, des de Nacho Rodríguez en el bàsquet fins a David Barrufet en l’handbol. Mani qui mani, siguin hereus del nuñisme o del cruyffisme, sempre acaben entroncant en la mateixa intersecció, la que conflueix en el fet que cal intentar fer taula rasa, es funcioni o no es funcioni, siguin de la casa o de fora, sentin el club o vinguin com a mercenaris.

En tots els escenaris el Barcelona es converteix en el club de les dagues voladores. L’enemic més gran del Barça és el mateix Barça.