La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Encara sento els crits”
Diversos supervivents recorden 100 anys després la matança racista de Tulsa
Tant és com va començar perquè l’important és tot el que es va callar. Però quan la petita Viola se’n va anar al llit el 31 de maig del 1921, els carrers de la seva ciutat, Tulsa, Oklahoma, eren una olla de pressió. La notícia de la detenció d’un jove negre de 19 anys, Dick Rowland, acusat d’atacar una dona blanca, Sarah Page, de 18 anys, havia atret milers d’homes blancs, armats, a la porta del jutjat per reclamar que els lliuressin el nigger, el despectiu terme utilitzat per cridar els negres.
Pocs crims pitjors en l’era de la segregació, els anys de la segregació racial als Estats Units, que ser acusada d’agredir una dona blanca. Tement un linxament, la comunitat negra local va acudir en la seva defensa. Quan es va fer fosc, tot es va descontrolar. Han passat 100 anys, però Viola Fletcher, que aleshores acabava de fer 7, ho recorda com si fos ahir.
“La nit de la matança la meva família em va despertar. Hi havia els meus pares i els meus cinc germans. Em van dir que ens en havíem d’anar”, ha explicat aquesta setmana Fletcher a la comissió judicial de la Cambra de Representants del Congrés. “No oblidaré mai la violència dels grups de blancs. Encara veig homes negres tirotejats, cossos tirats als carrers. Encara puc olorar el fum i veure el foc. Encara veig els comerços de negres cremant. Encara sento els avions volant sobre els nostres caps. Encara sento els crits”.
Els dramàtics fets descrits per Fletcher no són fruit de la imaginació d’una nena petita, tot i que això és més o menys el que durant dècades Tulsa i Oklahoma responien a les peticions d’indemnitzacions dels supervivents. La matança no va deixar una trentena de víctimes mortals, com deia la versió oficial. Segons les últimes investigacions, hi va haver uns 300 morts negres. Unes 1.200 cases van ser incendiades, 10.000 persones es van quedar sense llar. Centenars de negocis en l’anomenat Wall Street negre van ser arrasats.
Quan es va fer de nit, al mig d’un ambient explosiu, masses de blancs enfurismats van descendir cap al puixant barri de Greenwood, habitat per afroamericans, un exemple de símbol de tot el que potencialment els negres podien aconseguir als Estats Units després de la Guerra de Secessió, i van arrasar amb tot al seu pas. Tal com avançaven pels carrers disparaven els negres i calaven foc als habitatges, botigues, esglésies, escoles... Els tumults, que van deixar imatges apocalíptiques amb l’arribada d’avions que van bombardejar la zona, es van prolongar fins al migdia de l’endemà.
L’ESPURNA El 31 de maig del 1921 un jove enllustrador negre va ser acusat d’atacar una blanca
UNA NIT DE TERROR Uns 300 negres van ser massacrats per blancs enfurismats, que van arrasar les seves cases
SUPERVIVENT DE 107 ANYS “He reviscut la matança cada dia; el nostre país ho pot haver oblidat, jo no”
“Greenwood, el barri on em vaig ficar al llit aquella nit, era un barri ric no només en termes de diners sinó de cultura i patrimoni. Teníem una casa bonica. Molt bons veïns. Em sentia segura. Tenia tot el que un nen pot necessitar. Tenia un futur brillant”, va relatar l’àvia davant una sala emmudida. Quan em vaig despertar res d’això no existia. “He reviscut la matança cada dia. El nostre país pot haver oblidat aquesta història però jo no puc, no ho faré. Tampoc els altres supervivents, ni els nostres descendents”.
També va testificar el seu germà, Hugh Van Ellis, de 100 anys d’edat, veterà de la Segona Guerra Mundial. “No som només fotos en blanc i negre en una pantalla. Som persones de carn i ossos. Jo era allà quan va passar. Aquí continuo”, va recalcar entre llàgrimes abans de relatar la infructuosa recerca de justícia de les víctimes de la matança. “Se’ns va fer sentir que la nostra lluita no mereixia justícia, que érem menys que els blancs, que no érem del tot americans (...), se’ns va demostrar que als EUA no tots els homes són iguals davant la llei, que quan una veu negra demanava justícia, a ningú no li importava”.
Una tercera supervivent, Lessie Benningfield Randall, de 106 anys d’edat, va testificar mitjançant videoconferència. La dona va refle
Hi ha molts noms a la llista, però tots es resumeixen en un: George Floyd. En vida, aquest gegantot negre hauria format part a la perfecció de la tropa de The Misfits (Vides rebels), aquells inadaptats obra de la ploma d’Arthur Miller que a la pel·lícula de John Huston van compondre Clark Gable, Marilyn Monroe o Montgomery Clift.
“Tinc els meus defectes i les meves imperfeccions i no soc millor que ningú”, va confessar Floyd en un vídeo que va gravar destinat als joves del seu veïnat, a Houston (Texas), on es va criar. “Però aquests tirotejos que s’estan fent, no m’importa de quin barri ets, on ets. T’estimo i que Déu et beneeixi. I abaixa les armes”.
Floyd era en aquella època una veu respectada a l’hora de parlar de la seva dura encara que escassament extraordinària experiència. Havia estat un esportista prometedor –futbol americà i bàsquet– durant la seva etapa estudiantil. Va somiar fins i tot en arribar a ser professional. Però va cometre errors, va complir gairebé cinc anys de presó.
El destí el va fer mudar-se a Minneapolis. Ni de lluny va tenir l’estatura que va obtenir amb el seu òbit sota el genoll del policia blanc Derek Chauvin, que un jurat va considerar culpable d’assassinat. Espera sentència.
Prop de set de cada deu negres als EUA diuen que aquests mesos el tracte dels uniformats ha empitjorat
Com un altre personatge cinematogràfic, en Floyd hi ha un paral·lelisme amb el Joan Ningú de Frank Capra, tret que en el seu cas el seu èxit no és d’aquest món.
En veritat, la seva defunció hauria estat una més d’un mal ciutadà negre si no hi hagués hagut un altre enregistrament, els nou minuts i 29 segons captats per l’adolescent Darnella Frazier amb el telèfon mòbil, en aquell capvespre del 25 de maig del 2020.
El seu sospir final, “no puc respirar”, es va expandir per tot el país i el planeta. El crit de Black Lives Matter (Les vides negres importen) es va sentir als cinc continents. Aquests dies, en el conflicte de Gaza, va tornar a emergir el gran mural que li van dedicar allà fa uns mesos.
Dimarts farà un any que els ciutadans dels Estats Units lluitaven contra el moment més crític de la pandèmia. Desapareixien éssers estimats, van tancar les escoles, es van perdre milions de feines, es va imposar la solitud del confinament. I, de sobte, es va propagar el vídeo de Darnella. Floyd va ser reconegut en la seva mort com a símbol universal de la necessitat de reformar la policia i se’l va acceptar com a heroic home comú.
El seu cas ha evidenciat encara més la divisió del país. N’hi ha que demanen retirar fons als cossos policials i establir pautes de conducta contra la brutalitat racista dels uniformats. Al davant, amb el trumpisme liderant, els del lema “Les vides blaves importen”, pels uniformes. A aquests últims els sembla que el moviment Black Lives Matter expressa el radicalisme marxista.
Les grans empreses han accelerat la contractació de “caps de l’oficina de diversitat”. Aquest càrrec va augmentar un 104% del 2015 al 2020, mentre que els departaments de policia tenen dificultats per reclutar agents.
En el moment d’aquest aniversari, una enquesta d’Axios-Ipsos, publicada dissabte, assenyala que prop de set de cada deu negres dels Estats Units asseguren que el tracte de la policia ha empitjorat aquest any. Pràcticament el mateix percentatge creu que els tirotejos de la policia contra joves de les minories han anat també cap un terreny més negatiu.
En un altre sondeig, de NPRPBS-Marist, només un 17% dels nord-americans pensen que les relacions entre races és millor ara que fa dotze mesos.
El grup de treball del Consell de Justícia Criminal, compost per agents de seguretat i líders civils, va recomanar recentment que l’èmfasi formant la policia es posi més en tècniques de desescalada de conflictes que en l’ús de la força.
Van fer una crida perquè el govern federal desenvolupi uns criteris nacionals. Aquests estàndards se suposa que s’integrarien a la gran reforma legislativa sobre la policia a què va apel·lar el president Joe Biden durant el seu discurs al Congrés del mes passat. Volia que l’anomenada “llei George Floyd” estigués dimarts sobre la seva taula per firmar-la. No podrà ser.
Els defensors d’aquesta iniciativa, com el reverend Al Sharpton, disculpen la demora. “Prefereixo una llei amb dents encara que amb retard –va dir Sharpton– que una de puntual però esdentegada”.
A falta de document per rubricar, Biden té previst convidar aquest dimarts a la Casa Blanca a membres de la família Floyd. A més glòria de George, ningú en la vida i mite en l’eternitat.
Només el 17% dels nord-americans pensen que les relacions entre races és millor ara que el 2020 pre-Floyd