Colau, a l’equador del segon mandat

Dimecres, dia 26, farà dos anys de les últimes eleccions municipals, en les quals Ada Colau, malgrat obtenir menys vots que el candidat d’ERC, va acabar revalidant la seva posició com a alcaldessa de Barcelona, gràcies al suport del PSC i a tres vots que li va donar el bloc de Ciutadans (Cs) encapçalat per Manuel Valls. Colau suma, doncs, gairebé sis anys en el càrrec –els primers comicis els va guanyar el 2015– i ara creuarà l’equador del seu segon mandat.

Colau és ja una figura amb perfil propi en la història de l’Ajuntament de Barcelona. Ho va ser des que va començar a dirigir-lo, pel simple fet de ser la primera dona que va guanyar el càrrec. Ho és perquè s’ha distingit per la seva política d’esquerres, coherent amb l’activisme social que la va dur a l’esfera pública. I que va tenir una primera expressió en la moratòria dictada per frenar la concessió de llicències a nous equipaments hotelers, molt poc després d’empunyar la vara de comandament el 2015.

La política de Colau durant el seu primer mandat es va caracteritzar per una atenció més gran als barris desfavorits, un augment de la despesa social i la promesa d’un decidit suport a l’habitatge públic, a més d’una sèrie de gestos, en general prescindibles, per expressar la seva opinió negativa sobre la monarquia o les forces armades.

Les idees de Colau van xocar ja durant el seu primer mandat amb els límits de la realitat, que no li va permetre materialitzar la seva política d’habitatge en la proporció anunciada ni, per exemple, enllaçar el tramvia per la Diagonal, una de les apostes més comentades del seu programa. Tot i això, va quedar clar que la Barcelona que Colau tenia al cap no coincidia amb la del seu antecessor, el convergent Xavier Trias.

La pandèmia s’ha encavalcat amb la major part del tram transcorregut del segon mandat de Colau. L’alcaldessa, que el va iniciar amb la previsió que aquell any, el 2019, es batrien

L’alcaldessa s’ha de centrar ara en la redefinició del model que necessita Barcelona per recuperar-se

tots els rècords en matèria d’afluència turística i ingressos que en deriven, com així va ser efectivament, es va veure sumida després, com la resta de ciutadans, en una crisi que va tallar en sec el flux turístic, va alterar el to de la ciutat i va castigar la seva economia. Fins al punt que les transformacions més grans que ha tingut Barcelona els últims catorze mesos no s’han degut a les polítiques de Colau, sinó als devastadors efectes de la covid, que ho han trastocat tot.

El codi ètic de BComú, la força que lidera Colau, preveu un màxim de dos mandats. Però ja la tardor passada, i escudantse precisament en l’excepcionalitat dels temps que corrien, l’alcaldessa va dir que no descartava presentar-se a les eleccions previstes el 2023, a la recerca d’un tercer mandat. Res no l’hi impedeix de moment. Però és aconsellable anar a pams. Abans que això passi, l’alcaldessa té al davant la segona meitat del seu segon mandat i ha d’afrontar-la amb polítiques que generin consens, i no dissensió, com per exemple les associades a l’urbanisme tàctic.

Òbviament, la seva prioritat absoluta per al que resta del segon mandat ha de ser la recuperació de Barcelona. La ciutat ha vist molt minvada la base econòmica que li donava el turisme. Per això, i sense descuidar de cap manera els sectors capdavanters que Barcelona ja acull, l’alcaldessa hauria de liderar una redefinició del model de la ciutat. Una redefinició que no ha d’estar sotmesa a apriorismes ideològics, sinó tractar de treure el millor partit de tots els atractius i totes les eines de què disposa Barcelona. Això és el que convé a tots els barcelonins, inclosa la mateixa alcaldessa. Perquè les recents convulsions de la política espanyola –en què Cs, partit que el 2019 va ser decisiu per impulsar-la a l’Ajuntament de Barcelona, està immers en una crisi de difícil sortida– l’obliguen a ampliar aliances, i amb elles els seus suports, si de debò vol mantenir-se en el càrrec més enllà del segon mandat.