El carrer és meu

El carrer és meu”, conten que el 1976 li va dir Fraga, en conversa telefònica, al llavors comunista Ramón Tamames, arran de la primera manifestació del Primer de Maig convocada pels sindicats i l’oposició d’esquerres. La frase va fer història, encara que, pel que sembla, fora apòcrifa. No obstant això, pronunciada o no per Fraga, s’avenia amb el tarannà que encarnava com a ministre de Governació d’Arias Navarro i la premsa la hi va atribuir. Fraga va negar sempre haver dit una barbaritat tan grossa perquè tenir la propietat absoluta del carrer era estar d’acord amb l’actitud d’“aquí mano jo”, tan dictatorial com antidemocràtica que, després de la mort de Franco, un polític de la seva categoria no podia admetre, almenys de portes enfora.

Des de llavors han passat molts anys, quaranta-cinc per ser exactes, i molts han estat els canvis al nostre país. La democràcia s’ha estabilitzat, els qui enyoren el franquisme són força residuals tant com els nostàlgics de la cotilla femenina, per això afirmacions despòtiques del tipus “el carrer és meu” semblen definitivament allunyades de qualsevol consideració.

Però heus aquí que a Barcelona això d’“el carrer és meu” sembla vigent. No és només una frase produïda per una certa incontinència que obliga a bolquers, com passa als molt petits o a alguns dels molt grans. No, no són paraules, són fets constatables: des de fa gairebé dos anys –en concret des del 14 d’octubre del 2019, exceptuant els mesos de confinament–, un grup de ciutadans s’apodera d’una via pública entre les 19 i les 21 hores. El grup, a vegades tan sols d’una dotzena de persones, considera que el carrer és seu. Tan seu que té dret a tallar-lo. Això passa a l’avinguda Meridiana, un dels principals accessos d’entrada i sortida de Barcelona. Esgrimeixen el consegüent permís de manifestació concedit pel Govern de la Generalitat. Es manifesten a favor de la independència de Catalunya i en contra de la repressió exercida contra els seus polítics empresonats o exiliats. Hi tenen dret. La Constitució empara el dret de manifestació. Els Mossos i la Guàrdia Urbana s’hi personen cada dia per evitar problemes i els talls de trànsit s’anuncien en els rètols d’advertiment de l’autopista que ve de la frontera francesa.

Els drets dels independentistes a manifestar-se per una causa, que ells consideren justa, xoquen, no obstant això, amb els drets a la mobilitat ciutadana, amb els drets a la seguretat dels veïns, amb els drets dels comerciants i restauradors de la zona als quals el desviament del trànsit pels estrets carrers adjacents afecta molt.

La immensa majoria dels veïns de Nou Barris, el barri triat pels independentistes per manifestar-se, n’estan més que farts i han organitzat contramanifestacions que han servit de poc. També el grup parlamentari socialista (PSC i Units per Avançar) va elevar a la taula del Parlament del Govern català, el febrer del 2020, una proposta de resolució sobre els talls de trànsit per les reiterades concentracions a l’avinguda Meridiana de Barcelona i es va dirigir al Departament d’Interior perquè situés en un lloc diferent els manifestants, els drets dels quals, només faltaria, són respectables, però que xoquen amb els drets igualment respectables de la resta de ciutadans. No obstant això, el Departament d’Interior no ha fet un sol pas perquè els secessionistes puguin exercir els seus drets en llocs pròxims al triat sense conculcar els drets de la ciutadania ni acréixer la despesa pública xifrada en més de 400.000 euros des que es van iniciar els talls. Em pregunto com Puigdemont i Junqueras poden casar les seves conviccions democràtiques amb el fet que el carrer de tots sigui només d’uns pocs. Deu ser que aproven que el carrer pertanyi només als seus?

Des de fa quasi dos anys, un grup de ciutadans s’apodera d’una via pública entre les 19 i les 21 hores