Napalm a la conselleria

Ignoro si, quan això es publiqui, alguna boja filtració de dissabte a la nit haurà fet saber ja qui serà conseller de Cultura del nou Govern de Pere Aragonès. Però la incògnita continuava al tancament d’aquesta opinió, amb el galliner del sector molt esverat, especulacions, draps bruts, apostes i fins i tot complexos càlculs pressupostaris, que aquesta vegada inclouen diners ploguts d’Europa. “Desenganya-te’n, les partides fortes se’n van a Madrid”, em comenta un conspirador a qui de vegades em trobo en cafeteries d’hotel on entrevistaré escriptors i ell a fer els seus comptes de la lletera i repartir càrrecs (no li deuen arribar mai, o altrament ja hauria abandonat aquests llocs de pas).

Més que els rumors, m’interessa el que deixa traslluir la pregunta que va fer aquesta setmana a Twitter l’escriptor Adrià Pujol Cruells: “Feume memòria, si us plau: n’han posat mai cap, d’escriptor, a menar la Conselleria de Cultura?”. Li van respondre amb una multitud de noms que havien publicat llibres, de Max Cahner a Mariàngela Vilallonga passant per Joan M. Pujals

o Laura Borràs. Si escriptor és qualsevol que hagi publicat, no hi veig la gràcia: la gran majoria de consellers del ram són escriptors, però també els d’obres públiques (fins i tot jo, ha ha). El despert Josep M. Fonalleras, per tallar l’allau de bibliografia que plovia al TL de Pujol, li va dir: “Suposo que et referies a algú com Jorge Semprún al govern espanyol, no? O com Malraux a França?”. Algú s’imagina que els nostres millors autors optessin a càrrecs públics així? Veiem de consellers Jaume Cabré, Maria Barbal, Quim Monzó, Llucia Ramis, Francesc Serés...? ERC ja ha donat pas a novel·listes a les seves files (Maria Mercè Roca, Alfred Bosch, Jenn Díaz...) però l’única mesura rupturista seria nomenar Pol Guasch. Si s’ha de llançar napalm sobre la legislatura, que sigui com més aviat millor.