La Vanguardia (Català-1ª edició)
El dolent de la pel·lícula és la Xina
La Xina inspira poc amor. No em refereixo al gruix dels xinesos. Deuen tenir les seves alegries i penes com tothom. Tampoc no em refereixo a la molt respectable contribució històrica xinesa a la civilització. Van inventar, entre altres coses, el paper, la impremta i (gràcies) la pólvora. Quan dic la Xina em refereixo al règim xinès d’avui. El Partit Comunista de la Xina no és un motor per al bé al planeta Terra. No oblidem, ni avui ni mai, l’enorme quota de culpa que tenen pel dolor i la misèria que ha causat el coronavirus.
Oblidant la Xina, els altres països s’han centrat en els errors dels seus propis governs en la gestió de la pandèmia. Alguns partits de l’oposició, on n’hi ha (a la Xina no), han utilitzat el virus per buscar avantatges electorals. Molts ens n’hem queixat amargament. I sens dubte molts governs van fer les coses malament: van prendre mesures tardanes, o exagerades, o no prou rigoroses. Ningú no pot envejar, tot i això, els que van haver de decidir com enfrontar-se a un enemic tan trampós i desconegut. Tots ens hem equivocat. Molts, com per exemple jo, ens vam equivocar al principi pel que fa a la dimensió i la letalitat de la pandèmia. Però els governs han estat el principal objecte de l’ira. Així és la vida: acceptes la responsabilitat, accepta les conseqüències.
Tret que siguis el Govern xinès, el dolent més dolent d’aquesta pel·lícula, el que es mereix més ràbia. Donald Trump deia moltes ximpleries, però no quan parlava del “virus xinès”.
La Xina va ser on es va originar la pandèmia, d’això no n’hi ha cap dubte. L’únic dubte és si la bestiola es va escapar d’un laboratori a Wuhan o si va emergir de la selva a la ciutat. Ningú no ho sap tret del Govern xinès. Neguen la versió que tot va partir d’un accident a l’Institut de Virologia de Wuhan. Però això no significa res. Si fos veritat, òbviament ho negarien. Si fos veritat, el Govern xinès seria el responsable d’un dels encobriments criminals més atroços de la història. Com quan una persona causa un accident de trànsit en què mor algú i fuig de l’escena. Només que en aquest cas el nombre de morts supera els tres milions.
Però encara que Déu mateix confirmés que el virus va arribar a un mercat a Wuhan a través d’un animal salvatge, no ens empassem l’argument que el Govern xinès va ser una víctima innocent més de l’atzar o la natura.
Primer, el règim comunista xinès té un sistema educatiu al qual definiríem més bé com un rentat col·lectiu de cervell i exerceix un control orwel·lià sobre la població. No podrien ensenyar a les escoles l’elemental veritat científica que menjar pangolins no dota els homes de poders màgics sexuals? I si això és impossible, no poden prohibir que aquests animals es passegin pels mercats al costat de l’arròs i la carn d’ànec?
Segon, sigui quina sigui la veritat de com el virus va fer el salt al món, sí que hi va haver un encobriment criminal. El Govern xinès va respondre al brot inicial del virus més com un problema de relacions públiques que com una emergència sanitària. Van amagar el risc que representava. Van silenciar els metges que van intentar revelar el que estava passant; en van detenir d’altres que es van atrevir a explicar-ho. Si a finals del 2019, durant les primeres tres setmanes de la pandèmia les autoritats haguessin prioritzat contenir el virus a la regió de Wuhan, i alertar el món del que estava passant, s’haurien pres mesures per frenar els viatgers que van transportar la covid des de la Xina a tots els continents.
La sorpresa, esclar, hauria estat si el Govern xinès s’hagués comportat amb un mínim de decència cap a la resta de la humanitat, ja que d’humanitat en sap poc. No oblidem que fa mig segle el Partit Comunista de la Xina va imposar una política econòmica que va matar de gana milions de ciutadans. Avui, sense canviar de nom, ha canviat el comunisme per un capitalisme ferotge, però sense abandonar el principi de control de la població que ha caracteritzat el partit des de temps de Mao. L’estat policial xinès va ser descrit una vegada com “una anaconda al canelobre”. T’observa des de dalt i si discrepes de l’autoritat que t’exigeix, cau i et devora.
Per ser justos, el règim xinès no només abusa dels seus. Manté un aparell repressiu salvatge contra els milions de creients musulmans que habiten el nord-est del país; està suprimint descaradament les llibertats democràtiques a Hong Kong; amenaça que anirà a la guerra per recuperar el control, perdut el 1949, de Taiwan.
I la resta del món no diu ni piu. El més previsible ara seria lamentar la covardia dels nostres governs democràtics occidentals. Una vegada més, és fàcil criticar i difícil saber què diantre fer. Mig món està endeutat amb la Xina, sense excloure Espanya. La Xina ofereix mà d’obra barata per a les grans multinacionals i és el mercat més gran del món. Li donem un cop a la Xina i ens el donem a nosaltres també.
Si la Xina no fos la Xina, si tingués el poder econòmic del Perú o Ucraïna o el Tadjikistan, ja fa estona que se li hagués imposat una muntanya de sancions. Però res d’això. Ans al contrari. La Xina no només no pagarà cap preu per la catàstrofe que ha provocat, sinó que en sortirà beneficiada. Mentre els altres ens llepem les ferides, l’economia xinesa ha crescut un 18,3% el primer trimestre d’aquest any. Anirem a la Xina a pregar, amb més urgència que mai, que facin negocis amb nosaltres.
Però la riquesa xinesa no és l’únic que juga al seu favor. El seu sistema polític ofereix una altra arma. Si el coronavirus s’hagués originat als Estats Units o a França o a Alemanya, i si qualsevol d’aquells governs hagués reaccionat amb la mateixa fal·làcia que la Xina, s’hauria armat un escàndol històric. Els metges i els científics haurien clamat al cel; els mitjans s’haurien llançat contra els culpables; el govern hauria caigut. A la Xina algú treu el cap i l’hi tallen; apareix el màxim líder, Xi Jinping, al carrer i tothom aplaudeix, com també l’aplaudiria qualsevol dirigent occidental que viatgés avui a Pequín a reunir-se amb ell. Ens estomaquen, però continuem somrient, assentint amb el cap i donant les gràcies.
Què passaria en el cas poc probable que es confirmés la teoria que la pandèmia va tenir l’origen al laboratori de Wuhan? Res. La imatge xinesa patiria una altra sotragada, però això els importa ben poc als seus governants, clarament. La resignació és l’únic que ens queda. Bé, potser hi ha una cosa més. No deixem passar l’oportunitat, ja que no som xinesos i la tenim, de cridar que el règim comunista de Xi Jinping representa una vergonya per a la humanitat.
La sorpresa hauria estat si el Govern xinès s’hagués comportat amb un mínim d’humanitat
Mentre els altres ens llepem les ferides, l’economia xinesa ha pujat un 18,3% fins al març