Postal de Venècia sense turistes

Qué callada quietud, qué tristeza sin fin / Qué distinta Venecia si me faltas tú”. Charles Aznavour va popularitzar aquesta cançó que expressa el desconsol de l’amant quan torna tot sol a l’escenari dels seus amors. L’hi demanaven a tots els concerts. I com que únicament la mort, que li va arribar als 94 anys, el va retirar dels escenaris, la va cantar milers i milers de vegades.

Si avui tornés a Venècia, Aznavour sentiria una tristesa potser superior, insuportable. Perquè no només hi falten el seu vell amor i –més greu encara– ell mateix. També hi falten la immensa majoria de les gairebé 70.000 persones que va rebre de mitjana cada dia del 2019, últim any abans de la pandèmia, en què es van comptabilitzar un total de 25 milions de turistes. El virus ha buidat de visitants Venècia, destinació clàssica del turisme global. I tantes altres capitals turístiques, començant per Barcelona.

Quan arribo a l’aeroport Marco Polo, em sorprèn l’escassa activitat. L’únic avió que veig en moviment és el que m’hi ha portat. Tan sols una cinta, més aviat buida, funciona a la sala de recollida d’equipatges.

Ja a la terminal, en contractar un servei privat de transport –el públic ha perdut freqüència horària–, l’empleada que m’atén es desfà en amabilitats, prodiga somriures i, un cop tancada la transacció, m’agraeix gairebé emocionada que hagi decidit visitar la ciutat en aquesta conjuntura. Algú que fes temps que no menjava no agrairia de manera més commoguda un entrepà.

Pels canals naveguen barcasses de paletes o de subministraments, petites embarcacions particulars o ambulàncies. Però es veuen poques gòndoles –com les que al seu dia devien ocupar Aznavour i la seva enamorada– i pocs taxis.

La plaça Sant Marc, que en el record apareix sempre atapeïda de turistes, ara gairebé no en té cap. La basílica homònima està tancada. Alguns dels cèlebres cafès de la plaça han abaixat la persiana. D’altres mantenen actives les terrasses, on regnen els aperitius amb Campari i Aperol, les patates fregides i uns bols amb cacauets, sobre els quals els coloms, amos del buit, envalentits, es llancen en picat, causant destrosses.

A la Riva Schiavoni, on abans de la pandèmia desfilaven insomnes els exèrcits de turistes, formant un immens mar de caps sobre els quals destacaven els paraigües o els banderins dels guies, es veu ara en tota la seva extensió el paviment petri, sense passejants. Sobre les portes tancades de molts comerços veig cartells que diuen “Oggi chiuso”, però sembla que faci molts dies que els van penjar.

Les aigües del canal de la Giudecca, on l’espès trànsit de vaporettos propiciava marejols, estan gairebé quietes. Als molls ja pròxims a l’Arsenale, on solien amarrar, un darrere l’altre, diversos iots privats d’eslora infinita, ara només en queda un, enorme, això sí, que porta per nom Pla B. Cosa que ens indica que els rics no només ploren: també riuen. De què o de qui, ja és un altre assumpte. Però no cal pertànyer al seu gremi per reconèixer el bon humor –o l’arrogància– d’aquest bateig.

Els venecians han recuperat Venècia, pagant el seu rescat amb una catàstrofe econòmica. Però per als pocs turistes que han trobat plaça en un vol, sovint amb escales, i que estaven disposats a obtenir el codi QR que exigeix el Govern espanyol, i a sotmetre’s a tests d’antígens o PCR –uns sol·licitats per les autoritats, d’altres per les empreses amb què tenen tractes–, aquesta Venècia sense aglomeracions és una delícia. Quants visitants que en anys anteriors es van sentir encisats per la seva bellesa, decadent, sí, però única i imbatible, no van somiar amb veure-la alliberada de la marabunta turística (que ells mateixos contribuïen, per cert, a engreixar)? Ara tenen l’oportunitat de fer realitat el seu somni. Durarà el que duri, potser no gaire, perquè ja han anat obrint bastants hotels, els restaurants també ho han fet fa una o dues setmanes i el toc de queda decaurà al juny. Les restriccions no duraran eternament. I el frenesí de turistes tornarà a envair els carrers de Venècia. Els mateixos carrers que es van despoblant de nadius, en una sagnia imparable que va començar amb la inundació del 1966 i que des d’aleshores l’ha privat de dos de cada tres habitants.

Tot això ens porta a una reflexió sobre la viabilitat del turisme postpandèmia. Haurà d’anar a menys, potser, haurà de decréixer. A Venècia ja s’ha decidit vetar els creuers. Quina serà la pròxima idea? Qui ho sap. Estem en una conjuntura plena d’incerteses, començant per la climàtica. Per això la pregunta que es fa la XVII Biennal d’Arquitectura de Venècia, inaugurada ahir, és pertinent: com viurem junts en el futur? O, dit d’una altra manera: com compartirem les ciutats que més ens agraden sense fer-les definitivament inhabitables?

Com compartirem les ciutats que més ens agraden sense fer-les definitivament inhabitables?

LL.M.