La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ceuta, el Marroc i els Estats Units
Els diplomàtics tenen mala fama. Se’ls atribueix una vida regalada de còctels en destinacions exòtiques per compte de l’erari. De tot hi ha a la vinya del Senyor, per bé aquesta visió reduccionista amaga una tasca de greixatge en les relacions entre estats fonamental per evitar que qualsevol conflicte acabi a garrotades. Però la diplomàcia és una corretja de transmissió de la política exterior i els esborralls fets a la metròpolis són molt difícils d’arreglar sobre el terreny. La crisi entre Espanya i el Marroc arran de l’obertura unilateral del reixat que separa Ceuta del territori alauita ha revelat un factor fins ara opac. El juliol del 2002 un grup de marins marroquins va ocupar l’illa de Perejil, un illot a quatre quilòmetres de Ceuta sota sobirania espanyola. L’episodi va tensar al màxim les relacions entre els dos països i va motivar una intervenció dels Estats Units a favor d’Espanya per recuperar l’statu quo.
Aquesta setmana l’entrada de milers de marroquins a través de la platja de Ceuta va encendre un altre cop totes les alarmes. En aquesta ocasió l’únic aval espanyol ha arribat des de la Unió Europea, que ha recordat que la zona ocupada és una frontera comunitària, mentre que el Govern nord-americà es rentava les mans. És significatiu si afegim que quatre mesos després de la presa de possessió del president Biden encara no ha contactat amb el president Sánchez, prova inequívoca d’una relació espatllada. Insolències com la retirada al galop de les tropes a l’Iraq tan bon punt Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa o el seu absurd menyspreu davant l’estendard de les barres i les estrelles són errors diplomàtics que no s’esmenen fàcilment i expliquen que al seu dia Trump reconegués la reclamació del Marroc sobre el Sàhara Occidental i ara Biden es posi de perfil.
La frontera amb el regne marroquí és sens dubte la línia més feble de les relacions exteriors espanyoles. Debats postcolonials a part, la reivindicació permanent de Rabat sobre Ceuta i Melilla exigeix trenar una xarxa d’aliances internacionals per fer-hi front. A les relliscades diplomàtiques cal afegir-hi que el Marroc gaudeix d’una posició geoestratègica més bona tant per ser balcó sobre la regió del Sahel on es refugien els integristes islàmics més perillosos com perquè el seu règim li permet entreguismes no acceptables en democràcia. Per tot això el Marroc és l’aliat elegit mentre Espanya espera. després de la brutal repressió soferta), hi ha alguna cosa d’aquest instint llibertari, d’aquesta militància permanent en la utopia, que ens alça per sobre del desànim. Catalunya és una nació, una terra, una memòria, una identitat, un sentit de pertinença, però també és una història ferida, una causa, un dolor, una ràbia, una lluita. I en aquesta hora greu en què l’agressió a les nostres institucions i als nostres representants és tan excessiva, Catalunya també és una cruïlla.
Quina hauria de ser l’estratègia de defensa dels nostres interessos nacionals? Com enfrontar-se a la decapitació del lideratge polític, a la tutela abusiva de les nostres institucions, a la causa general que judicialitza milers de catalans i, ara, a l’intent de destrucció del patrimoni econòmic dels nostres representants, via Tribunal de Comptes? De l’apaivagament a la confrontació, tots els graus de reacció són debatibles, i és pertinent que partits i organitzacions diverses tinguin estratègies diferents. Defensar els interessos catalans davant un Estat tan abusiu i descarnat no és gens fàcil. Però em resulta més difícil entendre el silenci de la societat civil, des de les organitzacions empresarials fins als poders mediàtics. Com és possible tant silenci? Com permetem que un president de la Generalitat tingui els seus sous embargats o que es menyspreïn les nostres institucions? La defensa de la independència és cosa dels independentistes, però la defensa dels interessos de Catalunya hauria de ser de tots, i heus aquí el silenci i la servitud de molts, i molt significats. D’aquest silenci i d’aquesta servitud es nodreix la nostra decadència.