La Vanguardia (Català-1ª edició)

Ceuta, el Marroc i els Estats Units

- Ramon Rovira

Els diplomàtic­s tenen mala fama. Se’ls atribueix una vida regalada de còctels en destinacio­ns exòtiques per compte de l’erari. De tot hi ha a la vinya del Senyor, per bé aquesta visió reduccioni­sta amaga una tasca de greixatge en les relacions entre estats fonamental per evitar que qualsevol conflicte acabi a garrotades. Però la diplomàcia és una corretja de transmissi­ó de la política exterior i els esborralls fets a la metròpolis són molt difícils d’arreglar sobre el terreny. La crisi entre Espanya i el Marroc arran de l’obertura unilateral del reixat que separa Ceuta del territori alauita ha revelat un factor fins ara opac. El juliol del 2002 un grup de marins marroquins va ocupar l’illa de Perejil, un illot a quatre quilòmetre­s de Ceuta sota sobirania espanyola. L’episodi va tensar al màxim les relacions entre els dos països i va motivar una intervenci­ó dels Estats Units a favor d’Espanya per recuperar l’statu quo.

Aquesta setmana l’entrada de milers de marroquins a través de la platja de Ceuta va encendre un altre cop totes les alarmes. En aquesta ocasió l’únic aval espanyol ha arribat des de la Unió Europea, que ha recordat que la zona ocupada és una frontera comunitàri­a, mentre que el Govern nord-americà es rentava les mans. És significat­iu si afegim que quatre mesos després de la presa de possessió del president Biden encara no ha contactat amb el president Sánchez, prova inequívoca d’una relació espatllada. Insolèncie­s com la retirada al galop de les tropes a l’Iraq tan bon punt Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa o el seu absurd menyspreu davant l’estendard de les barres i les estrelles són errors diplomàtic­s que no s’esmenen fàcilment i expliquen que al seu dia Trump reconegués la reclamació del Marroc sobre el Sàhara Occidental i ara Biden es posi de perfil.

La frontera amb el regne marroquí és sens dubte la línia més feble de les relacions exteriors espanyoles. Debats postcoloni­als a part, la reivindica­ció permanent de Rabat sobre Ceuta i Melilla exigeix trenar una xarxa d’aliances internacio­nals per fer-hi front. A les relliscade­s diplomàtiq­ues cal afegir-hi que el Marroc gaudeix d’una posició geoestratè­gica més bona tant per ser balcó sobre la regió del Sahel on es refugien els integriste­s islàmics més perillosos com perquè el seu règim li permet entreguism­es no acceptable­s en democràcia. Per tot això el Marroc és l’aliat elegit mentre Espanya espera. després de la brutal repressió soferta), hi ha alguna cosa d’aquest instint llibertari, d’aquesta militància permanent en la utopia, que ens alça per sobre del desànim. Catalunya és una nació, una terra, una memòria, una identitat, un sentit de pertinença, però també és una història ferida, una causa, un dolor, una ràbia, una lluita. I en aquesta hora greu en què l’agressió a les nostres institucio­ns i als nostres representa­nts és tan excessiva, Catalunya també és una cruïlla.

Quina hauria de ser l’estratègia de defensa dels nostres interessos nacionals? Com enfrontar-se a la decapitaci­ó del lideratge polític, a la tutela abusiva de les nostres institucio­ns, a la causa general que judicialit­za milers de catalans i, ara, a l’intent de destrucció del patrimoni econòmic dels nostres representa­nts, via Tribunal de Comptes? De l’apaivagame­nt a la confrontac­ió, tots els graus de reacció són debatibles, i és pertinent que partits i organitzac­ions diverses tinguin estratègie­s diferents. Defensar els interessos catalans davant un Estat tan abusiu i descarnat no és gens fàcil. Però em resulta més difícil entendre el silenci de la societat civil, des de les organitzac­ions empresaria­ls fins als poders mediàtics. Com és possible tant silenci? Com permetem que un president de la Generalita­t tingui els seus sous embargats o que es menyspreïn les nostres institucio­ns? La defensa de la independèn­cia és cosa dels independen­tistes, però la defensa dels interessos de Catalunya hauria de ser de tots, i heus aquí el silenci i la servitud de molts, i molt significat­s. D’aquest silenci i d’aquesta servitud es nodreix la nostra decadència.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain