La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona explora les vies per recuperar les constants vitals
El mandat municipal creua l’equador en un mar d’incerteses molt agitat per la pandèmia
El 15 de juny del 2019, mentre Ada Colau era investida per segona vegada gràcies a una jugada de pòquer de Manuel Valls, que li va cedir els seus vots per evitar que la ciutat tingués un alcalde independentista, Barcelona es disposava a viure un altre estiu de rècords de visitants. Ni l’alcaldessa ni ningú podien imaginar en aquell moment que només dos anys després, a l’equador del mandat –aquest dimecres serà el segon aniversari de les últimes eleccions municipals–, la capital catalad’evitar na, perjudicada per una sobtada crisi, estaria sospirant per la tornada dels turistes que deu anys enrere van evitar que la ciutat patís un daltabaix econòmic i social encara més gran.
La primera meitat del segon mandat d’Ada Colau, com tot a la vida, ha quedat marcat a foc per la pandèmia. La relativa bona salut financera de l’Ajuntament li ha permès no només cobrir en part les necessitats sobrevingudes sinó també aspirar a tenir un paper de motor de la recuperació econòmica. El pressupost més gran de la història, aprovat com no podia ser menys ateses les circumstàncies per la majoria més àmplia, ha donat un respir a una Barcelona que, en part obligada pels efectes de la
L’ENEMIC EXTERIOR Colau troba en els agents econòmics l’oposició que no troba a l’Ajuntament
PACTE DE NO-AGRESSIÓ Les profundes discrepàncies entre BComú i PSC no han dinamitat l’acord
pandèmia, en part per decisions –o falta de decisions– de temps anteriors, es veu empesa ara a una revisió del model de ciutat.
La crisi no ajuda, sinó al contrari, a resoldre el problema principal que el govern dels comuns es va proposar de combatre quan fa ara sis anys va irrompre a l’Ajuntament. Com va passar en l’anterior recessió, com passa sempre amb totes les crisis, les desigualtats econòmiques s’han eixamplat. Instruments com el pla local de barris, que ara el govern municipal pretén ampliar a l’àmbit metropolità, tenen un efecte corrector relatiu i no immediat. A més, sense deixar d’atendre la perifèria, Barcelona afronta avui un problema afegit: la necessitat que el centre de la ciutat, massa dependent del turisme, entri en un llarg període de decadència.
En aquests dos anys, el govern format per BComú i el PSC ha aconseguit reconduir les seves relacions, ha passat l’esponja quan convenia i ha evitat estridències cada vegada que les seves discrepàncies han sortit a la superfície. I això que les diferències es manifesten en qüestions que no són menors. Aquesta mateixa setmana, sense anar més lluny, a l’entorn d’un tema de tanta importància que ataca el nervi del desenvolupament futur de la ciutat i l’àrea metropolitana com és l’ampliació
agreujat per la passivitat absoluta de les administracions, sobretot la central i l’autonòmica, durant una eternitat. O el de la seguretat, que malgrat una caiguda d’un 40% del delicte el 2020 com a conseqüència de la frenada de l’activitat i de la desaparició del turisme continua sent percebut pels barcelonins com la xacra número u de la ciutat.
Són temps també de reformular el model de mobilitat i d’ocupació de l’espai públic. I és en aquest àmbit en què brollen amb més ímpetu
Els comuns cedeixen al PSC la interlocució amb els sectors que més els incomoden
La justícia qüestiona severament alguns dels projectes més significatius de Colau