Habitatge i mobilitat, dos reptes majúsculs

de l’aeroport. I no n’és una excepció. Qualsevol observador mínimament avesat a la política municipal adverteix que en molts aspectes el posicionament ideològic i de gestió de BComú és més a prop d’ERC que del PSC. Tot i que, a diferència del que va passar en el mandat anterior, el del pas fugaç dels socialistes pel govern, l’alentiment del procés sembla restar dramatisme a aquestes diferències.

El repartiment de rols entre l’alcaldessa i el socialista Jaume Collboni, malgrat destil·lar certa artificialitat, és un altre factor que ha ajudat a greixar la maquinària municipal. L’Ada Colau estadista, política, la del 2021, no sembla la mateixa que l’Ada Colau activista, agitadora social, la del 2015. Tot i que manté certa propensió a l’escenificació del conflicte –ja sigui amb les grans companyies de serveis, amb què moltes vegades no té més remei que acabar entenent-se, o amb la patronal– l’alcaldessa ha entès, sens dubte molt millor que alguns dels seus col·laboradors, que no pot construir ciutat revoltant de manera permanent els sectors econòmics que no la votaran mai i que el sector públic està condemnat a col·laborar amb el privat. Amb tot, projectes estrella de la primera etapa dels comuns, com el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (Peuat) o la municipalització de l’aigua, s’han vist severament qüestionats per la justícia. La judicialització de les polítiques de l’Ajuntament s’ha convertit en moneda d’ús comú per pagar des de l’intent de crear un servei públic de dentista fins a la instal·lació de separadors de formigó als carrers.

Tot i així, els comuns han cedit amb alleujament als socis la interlocució –que tant els incomodava– amb els agents econòmics. I Collboni ha agafat el fil per provar de confeccionar-se un vestit d’aspirant a l’alcaldia. L’oposició al govern BComú-PSC s’ha expressat amb més força en cercles empresarials i plataformes veïnals que dins del Consistori. El grup d’ERC, liderat per Ernest Maragall, ha aparcat les ànsies de revenja que humanament pogués tenir després de la maniobra que els va arrabassar la victòria aconseguida a les urnes i ha prioritzat la seva vocació de partit que aspira a governar Barcelona. Els republicans han facilitat pactes de ciules crítiques a la gestió municipal, unes crítiques alimentades per la sensació que multiplicant carrils bici, restant espai al cotxe, abaixant les terrasses a la calçada (una benedicció per a bars i restaurants) a costa de suprimir places d’estacionament i de complicar una mica més la càrrega i descàrrega, imposant l’anomenat urbanisme tàctic, ignorant la dimensió metropolitana també en termes de mobilitat, actuant de manera local en un àmbit que requereix solucions globals (la millora dels accessos a la capital en transport públic), s’està començant la casa per la teulada i convertint la solució a un problema en un problema en si mateix.

El tripartit que no va poder ser