Em besaves, potser ho vaig somiar

ADEU, ANTONIO. Cuéntame ha matat Antonio Alcántara. No podia ser de cap altra manera. Aquesta última temporada de la sèrie ha tingut la sensibilitat de reflectir el drama humà que el coronavirus ha suposat en tantes famílies espanyoles. I si la família Alcántara n’és la síntesi televisiva, a algun dels membres li tocava passar per l’UVI i palmar-la davant el virus. Totes les paperetes apuntaven a Antonio Alcántara (Imanol Arias), a favor de la credibilitat i coherència del relat, que havia arrencat l’any 1968 i caminava per l’any 1993. No haver tramat el salt temporal fins al 2020 hauria donat l’esquena al sentiment de les nostres famílies. I el patriarca dels Alcántara, el 2020, ja té 94 anys, que no és mala edat per acomiadar-se d’aquest món. M’ha semblat bonic que ho faci assegut en una cadira de boga, entre les vinyes recuperades del seu Sagrillas natal, amb un carràs de dolç raïm a la mà. L’últim que ha dit Antonio Alcántara ha estat que no som res sense la família. Canta als avantpassats que ens van portar i als descendents que ens perpetuaran. Igual que a la Ilíada, s’honren les successives generacions dels homes com fulles que cauen de les branques de l’arbre a terra, per abonar-ne les arrels i que continuï reverdint, vida perenne. Desconec si aquesta saga familiar continuarà o si els guionistes la fragmentaran en diversos spin-off, amb alguns dels personatges: seria una bona manera de fer ressorgir la que ha estat la més longeva ficció de la història de la televisió a Espanya. Va començar ara fa vint anys, i fins aquí ha arribat. El pare, mentrestant, als 91 anys, sobreviu a Antonio Alcántara, el personatge de ficció que més se li ha assemblat mai. Per completar el paral·lelisme, al pare encara li queden tres anys: no tindré cap inconvenient perquè superi el seu avatar.

EUROCANÇONS. M’ha preguntat Xavier Sardà al seu vibrant Obrim fil (La 1, dijous a la nit) per la “meva” Eurovisió, i no ho he dubtat: Eurovisió no és, per mi, l’espectacle on va anar Rosa d’Espanya fa vint anys, ni el festival de la cançó dels anys 90, ni tan sols el dels variats anys 80. Les últimes cites emocionants d’Eurovisió van tenir lloc als 70, però més em commouen les que vaig veure entre el 1965 –France Gall amb Poupée de cire, poupée de son, sublim cançó de Serge Gainsbourg– i el 1973 amb Eres tú, passant pels triomfs d’Espanya amb Massiel (1968) i Salomé (ex aequo, el 1969) i oh, meravella!, per les titelles a la corda de Sandy Shaw (1967) i el Congratulations de Cliff Richard (1968): escolto aquestes tonades i volo al televisor en blanc i negre, a la llar d’un nen que mirava la tele amb els pares. Són cançons amb el valor que una cançó té, el de subratllar la vida. Els pares van comprar el vinil de Cliff Richard cantant Congratulations en espanyol: “qué buena suerte, a todos les diré que te amo solo a ti: no hay nadie en todo el mundo tan feliz. Jamás pensé que yo conociera la alegría, la soledad era de verdad mi compañía”... I em recordo en aquella terrassa de la torre, sota els pins, als meus deu anys, enamorat d’unes trenes rosses. “Me quedé callado y sin voz por tu belleza, de pronto vi que tú corriendo te acercabas y me besabas, tal vez lo soñé”. – @amelanovela