3 mesos de subscripció

camí va trobar àngels de la guarda. La Mariángeles i els metges i infermers de l’uci de l’hospital del Niño Jesús; la Blanca, la seva logopeda; l’escola TAO i l’Elena, la seva professora. L’anomenaven el nen de l’etern somriure. Els seus ulls somreien tot i tenir els llavis segellats per la maleïda mascareta dels temps pandèmics.

Dimecres, abans de la seva mort, el Marc va despertar un moment de la sedació i quan la seva mare es va acostar li va preguntar: “Mama, estàs bé?”. Després, es va tornar a adormir per pujar a la barca amb què ha travessat el riu Aqueront.

El dia del seu funeral, la seva mare li

L’anomenaven el nen de l’etern somriure: els seus ulls somreien tot i tenir els llavis segellats per la maleïda mascareta

No hi ha prou espai aquí per elogiar les fundacions i entitats sense ànim de lucre que lluiten contra el sensellarisme. La solidaritat, tot i això, no és patrimoni exclusiu d’associacions i oenagés. També la practiquen a títol individual una infinitat de persones. Avui en parlarem d’una, la fotògrafa Glòria Mora. Però per ferho cal parlar abans d’en Pablo.

En Pablo, de 54 anys, és una de les 1.239 persones que cada dia dormen al carrer a Barcelona, segons l’últim recompte d’Arrels Fundació. Viu des del juny del 2020 a un racó de l’Eixample que preferim no revelar. Té la complicitat dels veïns, que li regalen llibres perquè els revengui. L’altre dia un col·leccionista li va donar 25 euros per un exemplar de La Vanguardia del 1931.

La pobresa té cada vegada més rostres. Engrosseixen les seves files universitaris, empresaris i persones que no es van imaginar mai al carrer. És el cas d’en Pablo, que va néixer i va créixer a Sarrià, que va estudiar a l’escola del Reial Monestir de Santa Isabel, que ha treballat com a comercial, que ha viatjat pel món, que s’ha allotjat en hotels de luxe... I que va arribar a tenir prou diners.

De pernoctar a cinc estrelles com ara el Casa Fuster al naufragi sentimental i econòmic, a aquest batibull de llibres i estris, semiocult a un passatge entre dos immobles. Abans havia dormit d’estranquis a un guardamobles, un pis social i al costat d’un cinema. Un dia el va veure Glòria Mora. Érem en ple estat d’alarma i si la situació ja era difícil per a tothom, com seria per a ell?

Segur que moltes persones s’han fet aquesta mateixa pregunta, però han continuat el seu camí. La Glòria, no. Va voler saber la resposta i es va guanyar la seva confiança. Des de fa mesos el va a veure cada dia. “Hi ha els qui practiquen una bondat egoista: ajudant els altres es volen ajudar a si mateixos. I hi ha els qui practiquen una bondat sense fissures, desinteressada. Així és la Glòria”, diu en Pablo. Ella ha retratat el seu dia a dia. Passejant, venent llibres, a missa, al barber, a la seva casa de cartrons i lletres. Exultant i trist, amb les mans al cap. Les fotos es veuran a una exposició conjunta que s’inaugura dilluns a l’Atelier Güell (Penedides, 8, Ciutat Vella). Totes les obres exposades són d’alumnes del fotògraf Jordi Oliver.

L’interès d’aquesta llicenciada en Dret, a qui li va canviar la vida un viatge a Etiòpia, no eren les fotos. Molts dies ni va treure la càmera. L’interès era ell. El va animar a vacunar-se (va rebre la primera dosi de Pfizer el dia 18).

També l’ajuda a buscar feina i li ha tramitat la renda garantida. Si l’obtingués, adeu al carrer.

“Tan complicat és? Tant costa que ens hi interessem? No són invisibles!”, exclama la Glòria. I posa un exemple: en Pablo va a un gimnàs per rentar-se. Només utilitza les dutxes i paga una quota de 34 euros al mes. Hi ha una tarifa especial per a les persones en la seva situació, però li exigeixen un munt de papers i ha desistit. Resultat? Abona la quota ordinària.

Els qui li reclamen aquests tràmits passen cada dia pel seu costat i saben quines són les seves

VEGEU LA RESTA DE FOTOGRAFIES A www.lavanguardia.com

L’abraçada. “Veure algú llegint un llibre que t’agrada és veure un llibre recomanant-te una persona”, diu un cartell a la porta del refugi, on posen en Pablo i la Glòria (a dalt, una de les seves fotos)

circumstàncies, però... Tot això ha après la fotògrafa, que ha fet un curset intensiu de supervivència urbana i ha descobert que al carrer no es viu, se sobreviu.

Dues veïnes del barri li fan la bugada. Presumit, ell només permet que li renti la roba interior la menys jove de les dues, la Graciela, i es reserva les dessuadores per a la Julie. Al carrer hi ha el millor, com elles o la mateixa Glòria, però també el pitjor. Borratxos busca-raons i gent sense cor, capaç fins i tot de robar a qui només té uns llibres. El toc de queda i els carrers buits li van donar tranquil·litat. Fa un any que sobreviu en aquest racó. Un any i ja ha perdut diverses dents. Creu que és perquè serra les mandíbules amb molta força quan dorm. “Dormir? Això no és dormir. Em fico al llit a les 22 hores. Escolto la ràdio fins a la mitjanit. De les 00 h a les 2 hores miro de descansar. A partir d’aquest moment em quedo amb un ull obert, en alerta”.

“Ja no em torno a relaxar fins a les 5 o les 6 h, quan la ciutat es posa en marxa i sé que, si tinc problemes, almenys hi haurà gent pel carrer. Però sé que tindré problemes. El que no sé és si els tindré d’aquí 15 dies o 15 minuts”, explica. I, just llavors el destí s’entossudeix a donar-li la raó: un jove sorgit del no-res comença a desafiar-lo i increpar-lo.

En Pablo, fornit i, quan vol, amb mirada intimidadora, no va voler trucar a la policia. Però el cronista no li va fer cas i va avisar la Guàrdia Urbana. Van venir els agents 25.105, 27.686, 71.069 i 77.890, que van dominar la situació en un no res. El desconegut, a qui van tranquil·litzar, tenia problemes mentals i va acceptar el seu trasllat a un hospital.

“Ho veus? Al final no ha passat res”, sospira la Mila, d’una botiga de modes pròxima. “Res? Aquest és el meu pa nostre de cada dia”, replica en Pablo. “Tu te n’aniràs i abaixaràs la persiana. Jo no. Jo m’hi quedo. Hi tornarà aquest paio o un altre? M’assetjaran de matinada? Visc aquí. Això és casa meva”, afegeix mentre obre els braços, com si volgués abastar el buit, el carrer.

“Tu te n’aniràs, però jo em quedo aquí i com puc saber si vindrà algú de matinada per causar-me problemes...”