La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Crec que intubo amb molta més empatia”
El doctor Gumucio dins de l’hospital de Bellvitge, Gumi per a pacients i companys, creu que ha guanyat en humanitat. Que la seva estada en un llit d’intensius que sempre havia vist des de l’altre costat, just al principi de l’epidèmia, quan tot era absolutament nou i esborronador, li ha donat molta més empatia. Molta. “Intubar és dur. Ara abans de fer-ho els ofereixo parlar amb la família, crec que m’acosto als malalts com si em passés a mi”.
D’uns trenta anys, especialista en intensius des de fa pocs anys, va tornar al lloc de treball després de recuperar-se i d’unes vacances a Tenerife que tancaven la seva malaltia. Al principi no el deixaven exposar-se gaire. Era més fràgil emocionalment del que el seu cos jove deixava veure. I tenia de sobte rampes, i se li adormia el braç sense motiu. O li fallava la memòria quan intentava recordar el nom d’un company.
“Tot això ha passat!”, assegura content. Les limitacions que encara arrossega són petites i “no m’impedeixen de fer res”.
Les rampes se’n van anar fa dos mesos i li queda una mica d’alteració de la memòria.
El que hi continua sent és la por. Por que es pugui tornar a repetir. Que una nova soca reprengui el malson.
“M’ho vaig preparar amb molta il·lusió, però no vaig anar al final a veure el meu pare a Suïssa. Necessitem estar més segurs. No vull jugar-me-la”. Reconeix que viu amb enorme precaució, que estudia amb inquietud tot el que la literatura científica va vomitant sobre aquesta malaltia tan nociva i amb tantes manifestacions rares. Un amic que ho va passar pitjor que jo encara té taquicàrdies que apareixen quan està en repòs”.
Gumi veu cada dia la cara més greu i mortífera de la covid. “Tens la sensació que el virus sempre va al davant. De vegades t’entren dubtes de si l’estem deixant guanyar”.