L’impuls de Déu

És un vent que pot ser lleuger com la brisa, però tan fort com un huracà, capaç d’enderrocar murs que impedeixen que avancem. En definitiva, és una rafegada d’amor que se sent per tot arreu i ens eleva.

Confiem en l’acció subtil de l’Esperit Sant. L’any 1968, el metropolità ortodox Ignasi IV Hazim, en el discurs de la Conferència Ecumènica d’Upsala (Suècia), demanava que l’Esperit Sant arrelés en els nostres cors, perquè deia que sense ell Déu era lluny i Crist quedava en el passat. Amb la seva absència, les Sagrades Escriptures no serien més que lletra morta i l’Església es convertiria en una simple organització, l’autoritat de la qual es transformaria en domini i la missió en propaganda. No obstant això, afegia que amb l’Esperit Sant i en permanent comunió amb Ell, Crist ressuscitat és aquí, l’Evangeli és força de vida i l’Església és una comunió trinitària, la missió de la qual és una nova Pentecosta. Sí, amb l’Esperit Sant tot s’il·lumina i adquireix sentit.

Confiar en l’Esperit Sant és confiar en Déu, com van fer els apòstols en la Pentecosta: “De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts”. (Ac 2,2).

Benvolguts germans i germanes, deixem-nos omplir per l’Esperit Sant. Diguem des del fons del cor: “Vine, Esperit Sant. Encén en nosaltres el foc del teu amor. Vine i renova la faç de la terra”.

L’Esperit Sant és com el vent: no el veiem però en tenim constància, el sentim xiular i en notem els efectes