El papa Francesc i el llegat d’Abraham

Per la voluntat conciliadora, l’escenografia tràgica i les circumstàncies d’un món en crisi, la visita del Papa Francesc a l’Iraq del 5 al 8 de març tingué una potència i una lluminositat que convé continuar evocant, no com una anècdota passada sinó com una etapa d’un viatge espiritual que va molt més enllà.

La potència simbòlica rau en el suport a les esglésies cristianes de l’Orient Mitjà, tan cruelment perseguides, i a la voluntat de trobada amb l’islam moderat, per tal que judaisme, cristianisme i islam contribueixin a reduir odis i venjances i a obrir camins de convivència serena i fructífera. En aquesta línia –iniciada per Pau VI– destacà la trobada del Papa amb el gran aiatol·là Ali alSistani, líder del xiisme iraquià. El 2017, al Caire, ja s’havia reunit amb Ahmed al-Taieb, gran imam de la universitat d’Al-Azhar, referent del sunnisme, i amb el papa copte Tauadros II, i el 2014, a Jerusalem, s’havia trobat amb els grans rabins asquenazita i sefardita, el gran muftí, i el patriarca ecumènic de Constantinoble, Bartomeu I: fites concretes d’una voluntat persistent de trobada.

Francesc aprofità el viatge a l’Iraq per visitar Ur, ciutat natal d’Abraham. Sumar voluntats i teixir concòrdies entre les tres grans religions hereves d’Abraham podria constituir una gran contribució a la pau, però resulta ben difícil. El llegat d’Abraham ja començà amb una ferida: l’expulsió del primogènit Ismael i de la seva mare, l’esclava Agar, separant-lo d’Isaac, el segon fill, fill de Sara (Gènesi 21, 14-19). A la Bíblia Isaac és considerat l’hereu espiritual d’Abraham, mentre que l’Alcorà considera Ismael el seu hereu. Segons l’Alcorà, Abraham i Ismael es retrobaren i reconstruïren la Kaba (Sura 2, 125127). És menys conegut que a l’enterrament d’Abraham tant Isaac com Ismael hi van ser presents (Gènesi 25, 9-10). Què es devien dir? S’havien retrobat abans? Es van reconciliar? Hi pensàvem veient el Papa i Al-Sistani, en una trobada amb poques paraules però amb el caliu de la proximitat humana.

La potència escenogràfica més colpidora la va tenir l’oració del Papa per la pau a la plaça de Mossul, el 7 de març. Aquella plaça havia tingut quatre esglésies i una mesquita, destruïdes el 2014 per l’Estat Islàmic, que va triar aquesta ciutat com a capital. Aquest acte, com tot el viatge, va ser celebrat no tan sols pels cristians sinó també per molta gent afamada de pau i de concòrdia. Abans de la guerra de 2003 hi havia a l’Iraq 1,4 milions de cristians; ara en queden 300.000. Desenes de milers de persones han estatforagitadesempobrintl’humus cultural i social de l’Orient Mitjà. El missatge del Papa va ser vibrant: “Si Déu és el Déu de la vida, i ho és, no ens és lícit matar els germans en nom seu. Si Déu és el Déu de la pau, i ho és, no ens és lícit fer la guerra en nom seu. Si Déu és el Déu de l’amor, i ho és, no ens és lícit odiar els germans”.

L’oració a la plaça de Mossul, entre temples en ruïnes (quina evocació de l’escrit de Joan Maragall L’església cremada , de 1909!) va fer pensar en dos altres moments escenogràficament intensos d’aquest pontificat: la missa del 8 de juliol de 2013 a Lampedusa, saturada de refugiats, amb una barca com a altar en memòria dels milers d’immigrants ofegats, i la benedicció urbi et orbi del 27 de març de 2020 des de la plaça de Sant Pere, deserta i lluent sota el plugim, als inicis de la pandèmia: escenografies que parlen a fons a l’esperit.

La potència esperançadora del viatge apuntava a la convivència pacífica i justa entre gent diversa, el factor més necessari per a un futur obert a tots, més enllà de l’esperança immediata en la ciència per obtenir vacunes. El món està avui molt dividit entre visions de la vida, models de societat, corrents polítics, mitjans de comunicació, potències econòmiques. El diàleg entre religions propugnat pel Papa hauria de ser extensible al diàleg pacient entre països, entre partits, entre majories i minories, entre rics i pobres, entre grups socials. Tant de bo el viatge serveixi per millorar les condicions de vida dels cristians als països islàmics, on són ciutadans de segona. De fet no demanen més que pregar i lloar Déu lliurement, un dret que ha de ser respectat. En definitiva: enllà d’un viatge concret, un camí espiritual: buscar interlocutors de bona voluntat, perseverar, desbrossar camins, escoltar i guarir les ferides de l’ànima.

La força simbòlica del viatge del Papa a l’Iraq rau en el suport a cristians perseguits i en la trobada amb l’islam moderat

ALBERT BATLLE, JOSEP MARIA CARBONELL, MÍRIAM DÍEZ, EUGENI GAY, DAVID JOU, JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL, MARGARITA MAURI, MONTSERRAT SERRALLONGA, FRANCESC TORRALBA