La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alerta: art vandalitzat
El problema no és tant que algú hagi guixat l’obra de Rebecca Horn com la proximitat dels contenidors: es posa de manifest que Barcelona viu d’esquena a una col·lecció d’art públic extraordinària
L’opinió de l’artista sobre el significat de la seva pròpia obra no és més vàlida que la de qualsevol espectador. El resultat final del treball, una vegada surt de l’estudi on ha estat concebut, apel·la cada individu de manera diferent. Quan el 1992 es va instal·lar a la Barceloneta l’escultura de l’artista alemanya Rebecca Horn (Michelstadt, 1944) titulada L’estel ferit, es va dir que evocava els quarts de casa, els minúsculs habitacles del barri. És una interpretació suggeridora, però no impedeix que avui hi vegem més significats. Per exemple, una al·legoria de la nostra fragilitat sobrevinguda. El nostre món s’ha desencaixat, tot i que continua dret. O el nostre món es manté dret, però s’ha desencaixat. Depèn de l’estat d’ànim.
A diferència d’altres escultures d’aquella extraordinària collita del 1992 (amb què va tenir molt a veure l’alcalde Narcís Serra), l’obra d’Horn va merèixer un emplaçament privilegiat a la platja de Sant Miquel. Gràcies a això, s’ha convertit en la peça més popular de l’artista, si ens guiem pel nombre de fotos penjades a l’Instagram. Turistes i residents sucumbeixen sense remei al seu encant, ja sigui per contrastar-la amb la línia de l’horitzó o per enfrontar-la a la silueta gegantina de l’hotel W de Ricard Bofill. El problema és que, per culpa d’aquesta centralitat, la peça està més exposada que la resta al vandalisme.
La imatge que il·lustra aquest text és d’ahir al matí. El final accelerat de les restriccions ha convertit la Barceloneta en un escenari ideal per al desfogament. Probablement a l’empara de la multitud congregada per gaudir de les nits sense toc de queda, un o diversos eixelebrats han decidit deixar la seva empremta damunt l’escultura d’Horn.
La imatge no és habitual. En general, les escultures de la via pública estan raonablement cuidades. Quan apareixen pintades a la superfície, els serveis de neteja municipal entren en acció. Fins i tot escultures amb característiques propícies per a aquest tipus de vandalisme –el mur de Richard Serra a la Verneda–, o ubicades en entorns poc freqüentats –els Mistos de Claes Oldenburg a Vall d’Hebron– estan normalment en bon estat.
Però l’autèntic problema, si ens fixem en la foto, no són tant els gargots (no se’ls ha de confondre amb grafitis) com la proximitat dels contenidors d’escombraries. D’alguna manera, aquest acte innocent de col·locar allà les galledes i no una mica més lluny ens parla de com la ciutat viu d’esquena a una col·lecció d’art públic extraordinària. No serveix d’excusa per a allò que és clarament un acte vandàlic, però la deixadesa de l’entorn no ajuda precisament a visibilitzar L’estel ferit com l’obra d’art que és. Es troba a faltar un perímetre de protecció que en destaqui la rellevància, afecte, llum pròpia.
A la mateixa Barceloneta, a molt poca distància, la fascinant escultura de Juan Muñoz Una habitació on sempre plou està en general ben cuidada, encara que el fons de marbre que havia de ressaltar l’angoixa dels homenets-peanya està sovint ocult sota una capa de brossa. També a prop d’allà, davant el centre cívic del barri, les balances de Jannis Kounellis s’esllangueixen indiferents, sense una trista placa que expliqui que aquesta instal·lació és obra d’un artista important de l’arte povera.
Malgrat la inclinació natural dels veïns de qualsevol ciutat a la queixa, no se’n pot responsabilitzar només l’Ajuntament. Hi ha una comunitat que tampoc no s’ha preocupat per fer-se seu aquest museu a l’aire lliure integrat per obres que, per cert, al mercat obtindrien cotitzacions marejadores. Només un exemple: la Barcelona Head que entreveiem quan ens desplacem entre la ciutat i el port és l’escultura de més dimensions creada mai per Roy Lichtenstein, un artista que ha arribat a obtenir en una subhasta els 95 milions de dòlars (Nurse, 2015).
No està prohibit programar conferències, debats o concerts de jazz, de música clàssica o de qualsevol altre estil a l’empara d’aquestes obres singulars. O representar Pirandello al costat de la gàbia on els personatges de Muñoz busquen amb la mirada un autor que doni sentit a la seva espera.
Potser l’arribada de l’Hermitage i del nou Liceu portuari serveixin perquè la Barceloneta sigui reconeguda com una península dels artistes. Mentrestant, ens queden els gargots.
@miquemolina / mmolina@lavanguardia.es