La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’obra de Jan Fabre és sexual i podia portar problemes psicològics”
La coreògrafa belga Lisbeth Gruwez (Kortrijk, 1977), que aquest cap de setmana ha presentat dues de les seves creacions al Mercat de les Flors amb la seva companyia Voetvolk (The sea within, amb què aconsegueix que el caos trobi el seu propi ordre, i It’s going to get worse and worse and worse, my friend, un solo que es pot veure fins avui), és de les ballarines que més estretament ha treballat amb el versàtil Jan Fabre, l’artista visual, coreògraf i director d’escena que ha contribuït a la revolució de la performance teatral amb una treball sovint molt sexual, cosa que recentment li ha suposat acusacions d’assetjament sexual i abús de poder per antigues col·laboradores.
“Jo no estic entre les signants, no és la meva lluita perquè ja ha passat temps, però dono suport a la batalla –respon Gruwez a preguntes de La Vanguardia–. Fabre va ser un gran mestre, vaig aprendre molt durant els anys que vaig passar amb ell. El seu tipus de treball és sexual, sí, i hi ha manipulació, és així, és totes aquestes coses. I la nova generació té molta més veu per rebel·lar-se. En canvi en aquell temps [primers anys 2000] era part de com es tractaven les coses. I jo soc forta, no callo, però imagino que hi ha hagut problemes psicològics per a altres dones”.
La relació creativa que van sostenir Fabre i Gruwez va donar peces tan intenses com Quando l’uomo principale è una donna (2003), un solo on ella acabava ballant nua i banyada en oli. Un recurs que ell ha tornat a utilitzar a la recent, salvatge i brutal Mount Olympus, una peça magistral de 24 hores que el Teatre Lliure va cancel·lar al cap de pocs mesos que se sabessin les acusacions contra l’autor.
Va ser el setembre del 2018 quan, en una carta oberta a la revista Rekto:Verso, les persones signants indicaven que havien patit actes d’“humiliació i intimidació sexual” pel director i al·ludien a “comportaments sexistes i inapropiats”, i fins i tot a “sessions fotogràfiques semisecretes” on aprofitava per acostarse sexualment als artistes, cosa que va sorprendre molt l’equip de Fabre, justament per la seva “forta personalitat i estil directe”.
La col·laboració entre Gruwez i ell va acabar abruptament. Ella era en aquell temps com una esponja, recorda, capaç d’adaptar-se a un treball més espiritual com el de Sidi Larbi Cherkaoui o més vital de Wim Vandekeybus. “Amb Fabre m’era més fàcil perquè jo era salvatge, però després de 150 funcions de Quando l’uomo ell continuava exigint, i em vaig atipar i vaig dir prou. Va reaccionar acomiadant-me. ‘Fora d’aquí, hem acabat’. Així. Vam passar dos anys sense parlar-nos, fins que vaig anar a veure el solo d’una altra intèrpret, i em va semblar tan excel·lent que l’hi vaig dir. ‘És bo que ho puguis veure’, em va dir”.
El compositor Maarten van Cauwenberghe, llavors també a Troubleyn, va marxar amb ella i van fundar Voetvolk (Infanteria), creant alhora música i dansa. “És trista la situació actual –conclou la coreògrafa–, perquè ni elles obtenen les seves disculpes ni ell mostra treball a Bèlgica. Les parts estan separades quan hauria d’haver estat l’inici d’un debat”.